Sant Miquel, un personatge controvertit
Les mitologies serveixen per representar la gent, per construir un imaginari compartit que expressa acords de present i voluntat de futur. Al costat dels fets històrics verificables i contrastables, es despleguen unes narratives que situen els fets en l’ara i l’aquí. Això passa arreu i també passa, és clar, a l’imaginari de la ciutat de Vic.
Ara bé, a Vic ha estat poc freqüent la mirada distanciada a les narratives que en podem dir mites vigatans. Per això avui, i amb només algunes dades, vull remirar la narrativa que s’ha desplegat al voltant de Miquel Argemir, que l’any 1862 va ser declarat sant amb el nom de Sant Miquel dels Sants i, alhora, nou patró de la ciutat.
Miquel Argemir i Mitjà va néixer el 29 de setembre 1591, dia de Sant Miquel l’Arcàngel, a Vic. El pare era conseller de la ciutat i notari i la mare, molt religiosa. De la infantesa a Vic no trobo que hi hagi cap notícia directa de l’època: les fugides de casa i altres narracions no van ser escrites fins a la seva beatificació, 180 anys després.
Cap als 11 anys ingressa a Barcelona a l’orde dels trinitaris calçats i aviat el traslladen a Saragossa. Després va seguir un periple de convents espanyols de la branca dels trinitaris descalços –més austers–, a Navarra, Madrid, Alcalá de Henares, on es fa conegut pels seus raptes extàtics, com eren denominats els episodis de trastorn de la consciència que s’interpretaven en clau mística. No torna a Catalunya. Va ser ordenat sacerdot a Faro (ara Portugal, aleshores regne de les Espanyes). A Baeza va ser a la presó per un conflicte amb dos frares. El 1622 va ser nomenat prior dels trinitaris descalços de Valladolid, on es va fer conegut pels èxtasis, com el que va tenir durant una processó alternativa a la festa de Carnestoltes. Allí va morir pel tifus l’any 1625, amb només 33 anys.
No deixa cap rastre a Vic fins que l’any 1637 els trinitaris descalços s’estableixen a la ciutat, just quan el papa els nomena orde religiós, i semblaria que ja amb la intenció de promoure Miquel dels Sants a sant. En aquestes dècades s’estableixen a la ciutat moltes fundacions religioses vinculades a l’onada de la contrareforma.
Els trinitaris descalços era una branca escindida dels trinitaris l’any 1599 que va rebre orde propi el 1636. Era un orde mendicant típic de la contrareforma espanyola, dins del misticisme castellà d’aquells anys (just després de Teresa de Jesús i de Joan de la Creu) i molt lligat al rei de les Espanyes. La fundació del convent de Vic va encadenar-se amb els anys de la Guerra de Separació (dels Segadors), on devien prendre partit molt clar pel rei d’Espanya –enfront de la Generalitat i del rei de França–, de tal manera que, com detalla Eduard Junyent, van ser expulsats de la ciutat l’any 1643 pel mariscal La Motte. No tenim notícia de cap altre orde religiós expulsat de Vic en aquells anys, però sí de diverses personalitats.
Després de 1654 Felip IV torna a dominar la ciutat i nomena un nou bisbe de confiança, Francesc Crespí de Valldaura. El bisbe demana al Consell de la Ciutat quins han de ser els patrons. El Consell proposa els sants màrtirs Llucià i Marcià (amb qui la institució municipal manté una intensa relació des del segle XIV) i el capítol de canonges proposa sant Just. S’acaba imposant l’opció dels Màrtirs i no apareix per cap banda sant Miquel dels Sants.
Els trinitaris descalços es tornen a instal·lar a Vic l’any 1697, i a mitjan segle XVIII comença un llarg debat que fa veure pels documents que els sants màrtirs vigatans no poden ser originaris de la ciutat, sinó que hi han estat traslladats des del seu martiri a Anatòlia el 255, i adoptats com a propis en els darrers segles de l’edat mitjana. I aquí s’enceta la beatificació de Miquel, que els trinitaris i el bisbe de Vic Antonio Manuel de Artalejo –frare madrileny de la Mercè– aconsegueixen el 1779. I en situen la festa (no en sé el perquè) el 5 de juliol. No per atzar és en una època de notable poder dels ordes religiosos i de decidida castellanització de l’Església catalana. El trinitari Antoni de Sant Jeroni escriu llavors la vida del beat, on apareixen per primera vegada les narracions de la fugida al Montseny i de Sant Miquel Xic (que ja existia a la ciutat i en altres llocs de Catalunya, com a Sant Feliu de Codines). És sorprenent la narració d’un nen de menys d’11 anys que venç “la temptació de la carn” rebolcant-se sobre uns esbarzers! Ara seria escena d’una pel·lícula gore, del tot prohibida per a menors.
El 1862, en un altre moment de profunda crisi econòmica i demogràfica de la ciutat, una petició oficial de l’ajuntament constitucional demana canviar de patrons en favor de sant Miquel dels Sants. El mateix any que es fan els gegants actuals, Miquel esdevé sant i patró de la ciutat en un moment de forts canvis a la ciutat. I ho ha estat des d’aleshores, malgrat algunes veus esparses que de tant en tant han demanat el retorn als sants màrtirs. La vinculació amb Valladolid i els trinitaris castellans va ser especialment subratllada en algunes etapes del franquisme i, en el 400 aniversari de la mort, ha tornat a ressonar amb la invitació de l’arquebisbe de Valladolid, que en realitat res té a veure amb l’antic orde trinitari, ja extingit de Valladolid.
PD. Ara, quan a Valladolid es parla de trinitarios als mitjans de comunicació, tot fa referència als Trinitarios o Dominican Don’t Play (DDP), que són una banda de joves molt violents que darrerament han provocat diversos ferits.