Sant tornem-hi
La nit del canvi d’hora és una metàfora dels nostres temps. Tot va tan de pressa que sense ni parpellejar resulta que a les 2 són les 3. El rellotge es menja una hora de son o de gresca -això depèn de cadascú- amb la promesa que l’endemà tot es veurà més clar perquè el dia continuarà guanyant minuts a la nit. Aquestes són les setmanes en què la primavera s’empassa definitivament l’hivern i tot torna a començar.
El tornar a començar coincideix en un moment de canvis en què s’ha de girar el full del mes al calendari de la farmàcia d’en Pius que s’aguanta amb una xinxeta al suro de la cuina, s’ha de pagar la quota del Teatre Centre com recorda una circular enganxada a la nevera amb un iman que la sogra va dur d’Egipte i s’ha d’anar a buscar el planter de les tomaqueres Monterosa i l’enciam maravilla a can Trias per ressuscitar abans de Pasqua un hort ara mateix mort. Tot es torna a activar perquè el temps mai s’atura.
Precisament per això, perquè mai s’atura, després del diumenge sempre ve el dilluns. És el dia del sant-tornem-hi. El d’anar a treballar, una activitat ara mateix necessària perquè el sistema bescanvia feina per salari. No està escrit enlloc, però, que sempre hagi de ser així. La robotització, capaç de simplificar molts processos productius, a vegades sembla una amenaça, però, posats a imaginar un futur diferent, també podria ser que fos una oportunitat.
O és que no és estimulant imaginar-se un dia que als humans ens passés el mateix que en el seu dia va passar als cavalls? La invenció del motor va fer que els cavalls deixessin de ser útils per al transport i per llaurar. Van passar a ser superflus. Amb els humans, si les màquines treballessin per nosaltres, passaria una mica el mateix. El copyright de la idea, més elaborada que en quatre línies en aquesta secció de La lupa, és de l’escriptor Andrés Oppenheimer que, provocador, dibuixa escenaris hipotètics en què el concepte de feina canvia de dalt a baix.
Fins al punt que podria ser que estar desocupat, que ara és un estigma, no només no tingués una percepció social negativa, sinó que fos un objectiu a perseguir. La idea que la feina dona sentit a la vida en realitat potser és transitòria. No sempre deu haver estat així. Els aristòcrates no treballaven. Vivien per viure. Ni treballaven per viure ni vivien per treballar. Costa una mica d’explicar i encara costa més d’entendre, però si som capaços d’empassar-nos que a les 2 són les 3 també ens podem creure que un dia ens haurem d’esforçar per no treballar. Segurament és somiar. I somiar, ja ho saben, sempre és millor fer-ho despert. Aquest dilluns, sant tornem-hi.