| 15:38
Opinió

“Estàs acomiadada.” La Jordina va quedar petrificada, el cervell negant-se a comprendre el significat de les paraules de la seva cap

Santa Jordina

–Estàs acomiadada.

La Jordina va quedar petrificada, el cervell negant-se a comprendre el significat de les paraules de la seva cap. Trenta minuts abans havia arribat a l’oficina sentint-se per fi feliç: divendres 21 d’abril, últim dia dels sis mesos de prova; a partir del dilluns següent seria una treballadora amb contracte fix.

Com una criatura un matí de Reis, s’havia despertat més d’hora que ningú: havia entrat a la cuina del petit apartament i havia encès el foc. Quan el seu marit i el petit Jordi havien obert els ulls, s’havien descobert abraçats per l’olor de la xocolata desfeta i de les torrades acabades de fer.

–Això és per celebrar que diumenge és el meu sant? –havia preguntat il·lusionat el nen de 4 anys.

–I el meu! –havia rigut ella.

Com si fos un gest improvisat, la dona havia intentat agafar la mà de la seva parella. Ell l’havia esquivat amb el pretext d’agafar una altra torrada; tots dos havien jugat a fer veure que no ho havia fet expressament.

Abans de sortir de casa, la Jordina havia tret el cap al balcó, atapeït de flors. Roses, margarides, clavells… El seu avi havia tingut una floristeria, quan ella era petita. Un mal dia, el destí els havia robat aquell paradís: el propietari del local s’havia venut la botiga al millor postor, obligant-lo a jubilar-se; l’home forçat a sobreviure des de llavors amb una pensió miserable.

–La vida és com una pàgina en blanc… –sospirava amb ànima de poeta turmentat.

La Jordina havia decidit que a ella no li passaria mai una cosa així: enginyera informàtica, millor expedient de la promoció; torns de nit, festius i hores extres sempre que fes falta. Enamorar-se d’un company de feina havia estat un regal inesperat: el casament, l’embaràs… Un conte de fades que s’havia esquerdat de sobte quan s’havien adonat que els seus sous no eren suficients per a mainaderes ni escoles bressol, que els avis vivien massa lluny; que algú s’hauria de quedar a casa per cuidar el nadó. Ell cobrava més.

Sense pensar-s’ho, la Jordina havia estirat la mà per agafar un petit test amb un roser en miniatura: el regalaria a la seva cap, a aquella dona severa i estricta; potser encara era possible fer marxa enrere en el temps.

–No… no ho entenc –es va sentir murmurar, retornant de cop al present.

–Quatre anys és massa temps: estàs desactualitzada –va replicar la cap, la mirada fixa en l’ordinador; convertida sense saber-ho en drac devorador d’il·lusions–. Pots marxar.

La Jordina va abandonar el despatx transformada en fantasma: hi era, però no hi era, i ningú no podia veure-la. Només així s’explicava que hagués pogut recollir les seves coses sense que ningú li preguntés què havia passat: els marcs de fotos a la bossa, les roses a la brossa; a diferència de la llegenda, ningú no vindria a salvar-la.

I havia anat a buscar el petit Jordi sentint-se princesa empresonada. I havia arrossegat la criatura carrer enllà. I s’havia obligat a avançar un peu rere l’altre: sempre endavant; només un pas més.

–Mama! –va cridar el nen de sobte, estirant-la de la mà per aturar-la.

L’infant esguardant-la amb ulls plens d’estrelles, un dit assenyalant un aparador farcit de joguines. La dona va improvisar un somriure maldestre, en Jordi va arrencar a córrer cap al vidre amb un crit d’alegria. Dreta a la vorera, la mare va ser conscient de sobte del dia de primavera que l’envoltava. Va tancar els ulls: aire amb olor de mel, el vent acariciant-li els cabells…

–Diumenge és l’últim dia? –va sentir que preguntava una veu.

–Una vida rere el taulell: ens hem ben guanyat un bon descans. Una cadena d’hamburgueseries vol comprar-nos el local. Que els faci profit!

–No heu trobat successors? I ara on aniré jo a comprar les flors?

La Jordina va sentir que les parets de la seva presó s’esquerdaven. La gola seca, el pols accelerat. Va obrir els ulls, a poc a poc: una floristeria, un cartell d’“Es traspassa” al mig de l’aparador. El seu marit esmorzant sense mirar-la. La cap acomiadant-la. La veu de l’avi a la memòria: “La vida és una pàgina en blanc… o l’escrius o te l’escriuen”.