Nascut a Sant Vicenç de Torelló, va ser ordenat capellà però va tenir problemes amb la jerarquia eclesiàstica pels seus articles periodístics

El 1867 va néixer a Sant Vicenç de Torelló Segimon Pey-Ordeix, fill d’una família pagesa de fortes conviccions catòliques. Des dels 9 anys va formar-se al Seminari de Vic, la principal institució educativa de l’època a Osona i a la qual acudien els descendents de les nissagues de la comarca per rebre una sòlida formació humanística i religiosa. En aquell període, el jove Segimon s’adherí al corrent intransigent i integrista del catolicisme espanyol i participà en la fundació de dos dels periòdics tradicionalistes de Vic, L’Independent i El Norte Catalán. El primer número de L’Independent va sortir el dia 11 de juliol de 1886 i es presentà com una publicació que feia “professió de fe catòlica devant de tot lo món, y se sotmet incondicionalment a las ensenyances de la Iglesia Romana, y desde are protesta contra qualsevol doctrina que sostingués o propagués, nociva a la integritat de la nostra santa Religió o a alguns de sos dogmes o constitucions...”. Acompanyava aquesta declaració d’intencions el “Manifest de Don Carlos als espanyols”; és a dir, els promotors de la publicació es declaraven integristes en la qüestió religiosa i carlins en la qüestió política. A més, observaven que el principal interès de les seves informacions correspondria a tot el que tingui a veure “ab Catalunya, entenent per Catalunya tant lo Principat, aixís pròpiament anomenat, com lo regne de Valencia y las Illas Balears”. El primer article que va publicar Pey-Ordeix a L’Independent, el dia 17 de juliol de 1886, es titulava “Verdadera caritat” i era un atac furiós contra la maçoneria, a la qual titllava de “maligna serpent”. Aquell mateix any, també va col·laborar en la fundació d’El Norte Catalán, publicació que s’editava en llengua castellana i serví de portaveu del carlisme comarcal des dels seus inicis, i que van dirigir Miquel Rota i Marià de Rocafiguera, fins al 1915 en què va deixar de publicar-se. En qualsevol cas, desconeixem quins van ser els motius, però Segimon Pey-Ordeix es traslladà al seminari del Burgo de Osma (Sòria) per completar la seva formació religiosa. Fou en aquesta localitat castellana que va ser ordenat sacerdot als 26 anys, passant a ser posteriorment el director espiritual de l’hospital provincial i administrador del cementiri municipal de Sòria. D’altra banda, va continuar col·laborant en projectes periodístics, fundant el periòdic El Oxomense (1892) al Burgo de Osma i el Urbión (1897), un setmanari tradicionalista-integrista que va fundar a Sòria però que va traslladar a Barcelona el 1899, moment en què ell mateix s’hi va establir. Els atacs que Pey-Ordeix portava a terme des d’aquesta publicació contra la jerarquia eclesiàstica, contra els jesuïtes i contra els capellans que s’adherien al catalanisme, curiosament una fracció que ell va ajudar a promoure en la seva etapa vigatana, als quals considerava excessivament tous en la defensa de l’ortodòxia catòlica, va fer que el bisbe de Barcelona, Josep Morgades, en prohibís la publicació. La resposta de Pey-Ordeix a la prohibició del Urbión va ser la publicació d’alguns textos contra la jerarquia eclesiàstica com ara “Los errores del Cardenal Casañas en el edicto de condenación del Urbión” (1900) i “El Cisma en España” (1901), contra el bisbe de Mallorca, Pere Joan Campins. Finalment, l’any 1902 el Sant Ofici va excomunicar Pey-Ordeix, una sanció que no va arribar-se a fer efectiva perquè el 1903 es va retractar dels atacs que havia proferit contra les jerarquies de l’Església i es va retirar a Montserrat. El trencament amb l’Església El penediment de Pey-Ordeix no va durar gaire perquè el 1904 va demanar ser exonerat del ministeri sacerdotal per tal de dedicar-se a escriure. Es traslladà a París i va entrar en contacte amb ambients bohemis i modernistes i, vist que la Santa Seu no li concedia la dispensa del celibat eclesiàstic, va abandonar el sacerdoci i es va casar civilment a Portvendres amb Manuela Casado López, membre de la maçoneria i lliurepensadora, originària de Valladolid, amb qui va tenir tres fills: Raúl, Víctor i Diana. De fet, aquest matrimoni va ser declarat nul per la justícia espanyola, ja que el fiscal de l’Audiència de Madrid va establir que en el moment de l’enllaç Pey-Ordeix encara era sacerdot. La posterior reclamació de la parella davant l’Audiència de la capital va ser rebutjada i Pey-Ordeix i Casado no van poder regularitzar la seva relació fins uns anys més tard. En aquell període va col·laborar assíduament a la premsa progressista de Madrid, especialment al periòdic El Motín, un setmanari satíric, republicà i anticlerical, des del qual va continuar carregant contra la jerarquia eclesiàstica. El 1911 va publicar Proceso y fin del celibato en España, en què explicava el seu cas i criticava el Papa, i Miguel Servet, el sabio víctima de la universidad, el santo víctima de las iglesias, una obra en què elogiava la figura del màrtir aragonès del protestantisme, cremat a la foguera a Ginebra per Calví. Durant prop de vint anys, Pey-Ordeix va editar diversos llibres anticlericals, alhora que col·laborava amb l’activista republicà José Nakens i amb el periòdic El Ateo, òrgan del grup de suport a Nakens, que s’editava a Hostafrancs i que dirigia J. Orpí Borràs. Segimon Pey-Ordeix va morir a Barcelona el dia 30 de setembre de 1935 a l’edat de 67 anys. El seu funeral es va portar a terme el primer d’octubre. El fèretre va sortir del seu domicili al número 153 del carrer d’Urgell i l’acompanyà un nombrós seguici presidit per Rafael Ulled, antic diputat a Corts del Partit Radical i amic personal del finat, el secretari de l’alcalde de Barcelona i comissions de diversos centres republicans de la ciutat i del diari El Ateo, amb el qual havia col·laborat. Els fills de Pey-Ordeix Deu mesos després de la mort de Pey-Ordeix, esclatava la Guerra Civil espanyola. Els seus fills Víctor i Raül marxaren al front i combateren amb la Columna Durruti, ja que ambdós pertanyien a la CNT. Prestaren els seus serveis com a enginyers de l’Exèrcit Popular de la República. La seva companya Manuela i la seva filla Diana, una reconeguda pianista que havia estat professora de música a l’Institut-Escola de Barcelona, es quedaren a la capital catalana en tasques de rereguarda. Totes dues eren membres de la maçoneria. Amb la derrota republicana, el 1939, els germans Pey, la seva vídua i el seu gendre, l’enginyer Lorenzo Colli Ocaña, es traslladaren a França, ubicant-se prop de Tolosa de Llenguadoc. En els mesos en què la família va romandre en aquest país, Manuela Casado va entrar en contacte amb l’escriptor xilè Pablo Neruda, el qual, juntament amb el ministre d’Afers Exteriors Abraham Ortega Aguayo, estaven a París organitzant una expedició de refugiats republicans. Finalment, el dia 4 d’agost de 1939 sortia del port de Pauillac, prop de Bordeus, el vaixell Winnipeg, amb 2.000 persones rumb a Xile. També hi anaven Manuela Casado, Víctor Pey, Raül Pey, Diana Pey i Lorenzo Colli. Després de trenta dies de travessa, creuant tot l’Oceà Atlàntic i passant a l’Oceà Pacífic a través del Canal de Panamà, arribaren a Valparaíso. Els fills de Pey-Ordeix i la seva vídua s’instal·laren definitivament a Santiago de Xile. Començaren una nova vida. Diana Pey va començar a treballar com a pianista solista, oferint audicions des de Ràdio Cooperativa Vitalicia, continuant els seus estudis musicals al Conservatorio Nacional de Música de Santiago de Xile. Va realitzar diverses gires de concerts per tot el país amb l’Orquestra Simfònica de la Serena i esdevingué degana de la Facultat de Ciències i Arts Musicals i Escèniques de la Universitat de Xile. El cop d’estat de Pinochet el setembre del 1973 la va obligar a refugiar-se a Miami, als Estats Units d’Amèrica, on va morir el 1988. Per la seva part, Raül i Víctor Pey van crear una empresa d’enginyeria civil anomenada Raúl Pey y Cía, que va fer obres molt importants com el port comercial d’Arica. Gràcies als diners que aconseguiren amb la seva empresa els germans Pey, especialment Víctor, van començar a implicar-se en la vida pública xilena. Compraren el diari El Clarín, un dels més importants de Xile, i es relacionaren amb Pablo Neruda i amb Salvador Allende, de qui Víctor Pey fou assessor presidencial. Com la seva germana Diana, el cop de Pinochet els obliga a deixar Xile per instal·lar-se a Veneçuela, d’on van tornar quan s’acabà la dictadura. Víctor Pey va morir a Santiago de Xile el 2018, a 103 anys. De la seva mort se’n va fer ressò tota la premsa xilena.

Nascut a Sant Vicenç de Torelló, va ser ordenat capellà però va tenir problemes amb la jerarquia eclesiàstica pels seus articles periodístics

Segimon Pey-Ordeix i els seus fills