Seguir monuments
No sé per quin motiu, ara que som a la tardor em ve al cap la Setmana Santa. Suposo que influeix que els dies són més curts o perquè comença a haver-hi algunes boires o…
Quan era petita, tenia menys de deu anys, durant la Setmana Santa a Vic anar amb abric i mitges i fins i tot amb guants era normal. Pel Mercat del Ram si estrenaves alguna peça de vestir encara era d’abrigar. El fred, les boires, la humitat eren presents a la ciutat fins ben entrada la primavera. Ara la Setmana Santa ve a ser el preludi de les vacances d’estiu, on els que viuen amuntegats a la gran ciutat, i els que no també, surten del seu entorn per durant uns dies trobar-se una altra vegada tots plegats en un altre indret.
A Vic als anys seixanta una de les activitats de la Setmana Santa era anar a seguir monuments. Es feia el Dijous Sant a la tarda-vespre quan la gent havia plegat de treballar.
Cada església destinava una de les seves capelles a fer-hi el monument. Per això es construïa una escalinata que coberta de roba era adornada amb flors i ciris, palmes i palmons que es beneirien el Diumenge de Rams i a dalt de tot de l’escalinata hi havia el sagrari, lloc on es guardava l’eucaristia consagrada pel Divendres Sant. Als pobles que tenien una sola parròquia, de seguida s’havia acabat, però a Vic, les esglésies i convents semblava que competien per demostrar qui havia fet el monument més bonic. Per tant, la ruta era llarga, ja que a la Ciutat dels Sants d’esglésies no n’hi havia pas poques.
El meu pare no era de missa ni de capellans, que deia ell, però la meva mare sí que seguia les tradicions que tocaven com la majoria de gent de bé de la ciutat, i aquestes estaven relacionades amb complir amb els preceptes religiosos. Ella comptava a més amb la col·laboració de les tietes de Can Bres, la família del meu avi, una família d’11 germans, sis dels quals vivien junts a la rambla de l’Hospital. Quatre eren solters i dues de separades. De tots plegats, tres anaven cada dia a les 8 del matí a missa al Carme. Per tant, com us podeu imaginar, aquestes tres darreres tietes, la meva mare i jo, que era petita i no tenia veu ni vot per decidir què volia fer, ens trobàvem per Setmana Santa per anar a seguir monuments.
Cal dir que el Dijous Sant totes les esglésies de Vic obrien les portes per ser visitades, i quan dic totes vull dir les parròquies i les esglésies que pertanyien a aquestes, més les capelles de les diverses congregacions religioses, les que es dedicaven a l’ensenyament i les que senzillament tenien convent a Vic.
La gent anava caminant pels carrers de la ciutat d’una capella a l’altra i feia cua en silenci per veure’n l’altar. Trencava el recolliment el xiuxiueig de les oracions que els creients murmuraven. Per mi tot plegat era llarg i feixuc, perquè les meves tietes em feien resar una avemaria gairebé davant de tots els altars. La imatge era la de tothom vestit amb abrics i jaquetes i les dones amb mantellines sense pinta, tot de color negre, pel fet que era una falta de respecte (no sé ben bé a qui) vestir d’un altre color. Aquesta foscor dels vestits, juntament amb la tristor de la boira, la il·luminació minsa i groguenca, i l’olor de multitud de ciris cremant, és la imatge de la Setmana Santa de quan era petita a la meva ciutat.
Per nosaltres, el punt de partida era la meva parròquia, la del barri de la Pietat, un barri de dins de muralla, envoltat d’esglésies. A poques passes de la Pietat hi havia el monestir de Santa Clara, situat a la plaça de Malla, un espai que habitualment era tancat al públic. Si seguies pel carrer de Vergós, anaves a parar a l’església dels Dolors, l’eterna foscor que si no recordo malament es deu al fet que solament té una finestra exterior, el seu retaule barroc, gran, majestuós i daurat, i l’olor dels ciris perquè no té ventilació la fan encara ara una de les meves preferides.
Reculant amunt pel mateix carrer dels Dolors vas a parar al carrer dels Corretgers, on es troba el convent de les Sagramentàries. Abans de continuar amb els monuments he de parlar d’aquest convent, ja que va formar part de les meves experiències infantils. Les Sagramentàries és un convent de clausura de monges, que es dedicaven i es dediquen entre altres coses a vendre pa d’àngel. Quan arreplegava una pesseta, em dirigia directament allà i tocant una campaneta que penjava d’un cordill se sentia un veu que en castellà deia “Ave María Purísima” i jo havia de contestar “Sin pecado concebida” per a continuació la mateixa veu em demanava “què vols maca?”, i jo contestava “una pesseta de pa d’àngel”. Llavors el torn es movia i hi deixava la pesseta i el torn tornava a girar, quan tornava, hi apareixia la bosseta de pa d’àngel. Quan la tenia marxava cames ajudeu-me, perquè si anava sola sempre tenia por de quedar-hi tancada. El motiu era la foscor de l’espai il·luminat per una trista bombeta de pocs watts i que la gruixuda i pesada porta negra s’aguantava per una cadena, la qual cosa sempre pensava que si deixaven anar la cadena quedava allà tancada. Això em generava una sensació de por gairebé irracional, però el pa d’àngel s’ho valia.
Seguint el relat les Sagramentàries tenien la seva capella al carrer de l’Escola, però abans passàvem per Sant Felip Neri, a la plaça del mateix nom, d’aquí cap a la catedral. Si no recordo malament l’altar que estava guarnit per la Setmana Santa quedava entrant per la porta de la plaça a mà esquerra. Els murals de Sert sempre m’han impressionat i més quan ets petita, però el que sempre m’ha fet aturar és el retaule major d’alabastre, situat a la girola; també val la pena baixar a la cripta. Quan hi sigueu, inhaleu la seva olor i noteu a la pell la frescor i per un moment tanqueu els ulls i podeu imaginar com podia ser al segle XI, data en què fou construïda.
Entremig i si teníem temps podíem passar per la capella de Sant Just, situada al carrer del mateix nom i a poques passes del Call de Vic. Normalment, però, continuàvem cap al carrer de la Ramada per veure la capella de les Beates i d’allà a l’església de la Mercè, dedicada a Sant Antoni M. Claret. Van dir les males veus que aquesta església en el moment de la seva construcció volia competir amb la catedral. A mi, sincerament, no és un edifici que em commogui.
Ja a la rambla de l’Hospital, l’església de Sant Domènec, el claustre de la qual és el pati de l’actual Escola d’Arts i Oficis de Vic, i com que el carrer Sant Pere ens venia de passada entràvem a la capella de la Casa Caritat. Després de tornada a la rambla trobàvem l’església de l’Hospital, espai que he visitat una vegada a la meva vida i per tant recordo poc. Rambla amunt anàvem a parar a la parròquia del Carme i normalment el nostre itinerari finalitzava aquí, ja que s’havia fet tard.
De totes maneres, si es volia fer la ruta completa als afores trobaves l’església del Remei i la de Lurdes, l’església del Roser al carrer Sant Francesc, la capella de les germanes del Sagrat Cor, i més al centre al carrer de Gurb els Maristes i la capella del Pare Coll, situada al carrer del mateix nom. També hi havia la capella de Santa Clara i les Carmelites de la Caritat, les Vedrunes o Escorial, les Josefines i la Divina Pastora, més la capella de la llar d’infants Vedruna, situada al carrer Camí de l’Escorial, que acollia a la dècada dels seixanta la primera llar d’infants de la ciutat anomenada el Manso.
Ara tot ha canviat, no sé ni tan sols si es fan monuments, si les esglésies obren les portes i si la gent els segueix. En cas que sigui així, segurament hi anirà gent gran, ja que comentant aquest tema amb persones de quaranta i cinquanta anys no sabien de què els estava parlant. Senzillament, tots aquests canvis són causa de l’evolució de les coses i el retrocés de les religions tal com s’han plantejat fins al dia d’avui.
Estic segura que m’he deixat alguna església, per la qual cosa us demano disculpes, i aprofito per donar les gràcies a les persones de l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic per la seva ajuda.