En una societat en la qual predomina sobretot la imatge, la gran quantitat de ‘selfies’ són conseqüència de la proliferació de les xarxes socials i una progressiva reculada de la vida privada

La serra de Cabrera és un petit paradís de pau i bellesa. Caminar per aquells paratges és una forma d’evasió del ritme accelerat de les nostres vides. Allà, enmig de la natura, és fàcil retrobar-se amb la lentitud, el silenci, la contemplació. És en aquest entorn on neix aquesta reflexió. És diumenge i fa un dia esplèndid. L’aparcament de Sant Julià de Cabrera és ple a vessar. Només d’iniciar el camí em trobo amb un grup nombrós que s’ha deturat al peu de la muntanya per fer-se una selfie, o un autoretrat de conjunt. M’adono que el pal de fibra de carbó que porten no és prou llarg per captar la instantània que desitgen, i m’ofereixo per fer-los la foto, però em diuen que no cal, que ben recol·locats ja se’n sortiran, i jo continuo camí amunt. Un cop al cim, resseguint el passadís rocós de la serra passo per davant d’una parella que somrients també es fan una selfie, i sense dir res els faig un gest d’oferiment per tirar la foto, i ambdós amb un moviment gairebé sincronitzat indiquen que no és necessari. A la baixada, en els prats que donen entrada a un bosc ombrívol, novament contemplo una noia en posició de selfie. És el tercer cop, i aquesta vegada em limito simplement a saludar-la i continuo el descens. Constato que la febre de la selfie, o l’epidèmia de les selfies com diria el filòsof J. David Velleman, és un fenomen que va arrelant fort en la nostra cultura, especialment entre les generacions més joves. És una societat, la nostra, en la qual predomina sobretot la imatge, la gran quantitat de selfies que es fan cada dia són conseqüència de l’ús generalitzat de la tecnologia, la proliferació de les xarxes socials i, naturalment, d’una progressiva reculada de la vida privada. Entre els qui estudien aquest fenomen social nou i tan complex hi trobem opinions ben oposades. Mentre que hi ha els qui consideren que les selfies són com una metàfora del narcisisme, l’adoració a la individualitat i el culte al jo, això és, una forma de vanitat i exhibicionisme, hi ha, també, els qui sostenen que no cal desprestigiar aquest fenomen perquè es tracta d’una nova forma de comunicació, divertida i autèntica, que pot potenciar l’autoestima i la interacció social. Un estudi de les universitats de Birmingham, Edimburg i Heriot-Watt (Regne Unit) concloïa que les persones que comparteixen moltes fotos d’elles mateixes tendeixen a tenir relacions més superficials i poc sentit de la intimitat. És obvi que no calen grans estudis per observar com les actituds individualistes van guanyant terreny, i que allò que tradicionalment hem mantingut com a privat esdevé públic. La selfie potser podria ser una bona metàfora del que Gilles Lipovetsky defineix com a hiperindividualisme: “individus replegats en si mateixos i insensibles als altres”. Cada dia veiem els estralls que produeix aquest hiperindividualisme: en el rebuig als refugiats que tenyeixen de mort i de vergonya el Mediterrani, o en els immigrants que tenen una identitat cultural i religiosa diferent dels patrons dominants, o bé en el menyspreu als col·lectius empobrits i marginats. Però també és evident que l’auge de l’individualisme té escletxes profundes que fan néixer actituds d’indignació, de cura, respecte i solidaritat, que conviden a ser més optimistes. Avui i arreu hi ha molts individus i organitzacions que sortosament se senten “responsables dels altres” i lluiten i treballen pel reconeixement de la seva dignitat. Sentir-se responsable de l’altre vol dir, sobretot, cuidar-lo. Una societat sense actituds de cura desapareix, perquè per sobreviure, viure i desenvolupar-se necessitem la cura d’altres persones. Per això l’impuls de projectes com el de “Vic, ciutat cuidadora”, liderats per l’Ajuntament de Vic i la Càtedra de Pal·liatius de la UVic/ICO/CCOMS, tenen un gran valor social i humà. Intentar donar suport i qualitat de vida a les persones que pateixen malalties cròniques avançades i en situació de fi de vida és important perquè dona valor al tenir cura, i ens convida, al mateix temps, a reflexionar sobre com eixamplar aquesta iniciativa a nous col·lectius, i desenvolupar polítiques centrades en la cura. Perquè cuidar –com diu Joan Tronto– és ajudar i ajudar-nos a “viure en el món de la millor manera possible”, i això val la pena. Potser més que tantes selfies?

En una societat en la qual predomina sobretot la imatge, la gran quantitat de ‘selfies’ són conseqüència de la proliferació de les xarxes socials i una progressiva reculada de la vida privada

‘Selfies’: del jo a l’altre