El cel nocturn convertit en llenç on van començar a dansar figures capricioses formades per espurnes de mil colors

Divendres 23 de juny, última hora de la tarda, i la petita parada de petards de la vella Joana encara plena de gènere i de capses per obrir. –Mira-la, la parada de petards! –Ja hi torna a ser, com cada any, sempre al mateix lloc. –Veure-la aquí sí que és l’anunci oficial de l’inici de l’estiu: ja s’hi pot posar fulles, la marca de cerveses! Tothom l’assenyalava, però ningú no s’aturava a comprar. Divendres 23 de juny, última hora de la tarda, i la petita parada de petards de la vella Joana encara plena de gènere i de capses per obrir. Alguns li feien fotos des de lluny i admiraven la persistència d’un negoci gairebé centenari, d’altres corrien fins al descampat on hi havia aparcada la caravana i fins i tot li demanaven un selfie, però a l’hora de treure la targeta, la Joana intentava en va d’aturar la canalla que corria decidida cap als grans magatzems de pirotècnia que li havien obert just davant. Si ella tenia palmeres grogues i vermelles, ells en tenien també de verdes, blaves i liles. Si ella oferia traques de vint petards, ells de cinquanta i de mil. Si ella venia cebes, ells calçots i ceballots. Ella, amb mans tremoloses i rostre arrugat, se sabia de memòria marques, models i composicions. Ells disposaven d’un exèrcit de becaris de pell tibant, armats amb tauletes electròniques que sabien llegir amb convicció com lloros ben ensinistrats. Nou de la nit. Els grans magatzems van abaixar la persiana. Amb pocs minuts, la Joana es va descobrir sola enmig d’aquell descampat que, com ella, es resistia a desaparèixer, envoltat per un polígon comercial cada cop més poblat. –Sí que hi és! Mama, papa, mireu! Hi és! Encara hi és! Una veu infantil corrent cap a la parada. Uns ulls esguardant la Joana amb ninetes plenes d’il·lusió. Un pare i una mare seguint la filla amb front entristit. –És massa tard. Ja comprarem petards l’any que ve. –Però és avui, la revetlla! –L’any que ve jo i el papa tornarem a tenir feina i encendrem el castell de focs més gran de tot el veïnat, sí? Els adults agafant les mans de l’infant per arrossegar-la en direcció contrària. La nena resistint-se a ser allunyada de la parada. La Joana sent testimoni de l’escena amb el cor trencat; les llàgrimes de la criatura reflectint-se en les seves pròpies. –Un moment! –va cridar la Joana–. Puc... Pot... Vols ajudar-me, petita? Sense esperar resposta, la vella Joana va començar a treure capses de la parada. Els pares i la nena observant-la mentre ella caragolava metxes, trencava precintes i repartia coets i petards per l’esplanada de sorra. Un encenedor. Un ble de llum. Una espelma encesa. –M’ajudes? L’espelma entre els dits de la criatura. La flama fregant l’extrem de l’última metxa. Una guspira de foc recorrent a tota velocitat el fil de cotó. I una primera explosió. I una altra. I després una altra encara. Un concert d’explosions en perfecta simfonia. El cel nocturn convertit en llenç on van començar a dansar figures capricioses formades per espurnes de mil colors: un drac, un cigne; una au fènix renaixent de les cendres amb un crit de foc. L’espectacle va durar el que van durar les capses que la Joana va anar traient de la vella caravana, fins a deixar-la buida del tot. Un cor d’aplaudiments va seguir al concert de llum, les rialles de la petita família retrunyint amb més força que cap esclat de pólvora. Quan els ulls van tornar arran de terra, ni rastre de la caravana ni de la vella Joana. Conta la llegenda que la vella Joana continua donant voltes pel món, que cada 23 de juny fa parada en un poble o ciutat diferent, que només els qui encara creuen en miracles poden gaudir del seu espectacle: perquè no és que la màgia no existeixi, és que només aquells qui hi creuen poden veure-la.

El cel nocturn convertit en llenç on van començar a dansar figures capricioses formades per espurnes de mil colors

‘Selfies’, petards, lloros i la vella Joana