El debat dels mòbils als instituts té un revers: el de la llibertat. L'ideal seria que no s'utilitzessin, però no perquè estiguessin prohibits, sinó perquè és de sentit comú

Amb la dèria de quantificar-ho tot es fan estudis estadístics raríssims: quin percentatge de gent es menja les granes de la síndria, quina és la província d'Espanya on es practica més sexe -diuen que la Rioja-, quina és la xifra de mosquits que moren aixafats als parabrises dels cotxes o la quantitat de cops que mirem el mòbil cada dia. Aquest últim treball, d'HMD Global, una empresa del ram dels telèfons intel·ligents, es veu que xifra en 142 la mitjana de vegades que diàriament consultem el telèfon. Una barbaritat. Que el telèfon ens ocupi i ens preocupi, però, en part és lògic perquè avui al mòbil l'hi tenim tot: les entrades pel concert d'Oller i Guerra a La polivalent de Seva, el detall de les passes que fem, els esglaons que pugem i les calories que cremem per enfilar-nos fins a Cabrera, el saldo del compte corrent després de pagar l'IBI, la quota del Tennis i la subscripció a Panenka o la galeria de fotos amb tota la vida retratada. Curiosa l’afició que tenim per retratar-ho absolutament tot. I, penjar-ho amb urgència a l'Insta, és clar. Això és bàsic. Ja se sap que el que no s'ensenya no existeix. I ensenyant-ho tot, amb el mòbil com a instrument imprescindible, sense adonar-nos-en el que estem fent és treballar a tothora, i de franc, per les grans plataformes tecnològiques. És un canvi radical respecte a l'esquema clàssic de funcionament de la indústria de l'entreteniment. Al cine -molt bona la pel·li Creatura, per cert- t'ofereixen un producte; a les xarxes el producte l'aportes tu. I de franc. És com anar al restaurant i dur-se al tupper. Un negoci rodó: aportem producte, temps i dades a canvi de likes. Insòlit. I és precisament en aquest context que s'obre el debat sobre l'ús dels mòbils a les escoles. A l'institut de Centelles, com explicava EL 9 NOU divendres, han decidit prohibir-los del tot. "Mira'm als ulls", diu un cartell penjat al passadís del centre. La frase té profunditat. Mirar-se als ulls és una forma natural de comunicar-se. I per comunicar-se, diguin el que diguin les campanyes de màrketing, no fan falta pantalles. Que els mòbils no només desapareguin de les aules, sinó fins i tot de l'hora del pati és rellevant. El pati també és un espai d'aprenentatge amb xuts, converses, mirades i desafiaments. Des d'aquest punt de vista tocaria aplaudir la decisió. Ara bé, el tema té un revers: el de la llibertat. Haver de recórrer a la prohibició en el fons és un fracàs. Cada vegada fem més renúncies i acceptem més prohibicions. Allò del prohibit prohibir, un lema de llibertat, ja sona a prehistòria. Tot són normes, protocols i cites prèvies. Segurament els mòbils no s'haurien d'utilitzar a les escoles i als instituts, però l'ideal seria que no es fessin servir perquè estigués prohibit, sinó perquè és de sentit comú. Sembla igual, però és diferent. .