Com podem protegir les noies sense reduir gens la seva llibertat, alegria, innocència, ambició, lideratge, valentia, el seu goig?

Com és possible que un home drogui la seva dona perquè sigui violada per desconeguts? Com és que hi ha homes que ho van fer, que van violar una senyora inconscient? Com és que n’hi ha que no ho van fer però no ho van denunciar? El cas que s’està jutjant a França i ha sacsejat el món sencer –com una mena de versió perversa i cruel de L’adversari d’Emmanuel Carrère: el mite del monstre domèstic que sempre saludava els veïns de l’escala– és, només, una de les notícies que ens ha remogut l’estómac aquesta setmana. Fer el recompte és horrorós, ja aviso, però permet observar la dimensió de la tragèdia. Atenció. Una dona assassinada per la parella a Castelló, una dona morta a Madrid arrossegada pel cotxe que portava el xicot, dues dones retingudes i violades a Alacant i Son Servera, un alcalde del PP cantant alegrement cançons pedòfiles, un jugador de futbol del València i els seus amics acusats d’agredir dues joves i llançar-les fora de casa seminues com si fossin mocadors usats, una atleta olímpica cremada viva per la seva parella a Kenya, els talibans imposant normes virtuoses com prohibir la veu i el cos de les dones en públic. Tot això només en aquesta última setmana, set dies, i sense comptar les denúncies de violacions i agressions habituals. Agressions habituals. És evident que la violència contra les dones és un amenaça estructural global, passa en tots els països, en tots els perfils i estrats socials. Fins i tot la justícia europea ha sentenciat que les dones poden ser un grup social perseguit només per raó de sexe i, per tant, poden ser refugiades per la persecució que pateixen. Però mentre esperem una solució urgent i radical en defensa dels drets humans, què fem? És difícil educar les filles, amb aquest panorama. D’una banda, volem una educació igualitària, no inculcar-los la por, no les volem recloses i no volem convertir el sexe en un tabú. D’altra banda, no podem obviar la realitat: 3 de cada 10 dones han patit algun tipus de violència masclista, exercida sobretot per les parelles. No podem confiar que siguin del 70% afortunat, com si la violència masclista es tractés d’una malaltia inevitable: no és l’atzar, són els homes. Com podem protegir les noies sense reduir gens la seva llibertat, alegria, innocència, ambició, lideratge, valentia, el seu goig? L’eina més transformadora que se m’acut és una educació feminista per a tothom. Saber identificar la incomoditat, tenir valor per anomenar el malestar, no permetre ni una ombra de menyspreu, saber destriar l’emoció del risc, ensenyar l’autoestima, l’assertivitat, mostrar referents, teixir una xarxa que mai no et deixi sola, denunciar sempre que es pugui. I, al final, si tot falla, precaució i cames: fugir sempre és més ràpid que dubtar.

Com podem protegir les noies sense reduir gens la seva llibertat, alegria, innocència, ambició, lideratge, valentia, el seu goig?

Sempre saludava