No podrem controlar si plou, però sí com gestionem els recursos

Després d’un hivern i un any molt plujós que han deixat els pantans marcant màxims, la sequera que ens havia fet patir els últims anys ja només és un mal record, el problema però és que no hem après absolutament res d’aquesta situació.

Tres anys de sequera havien deixat Catalunya a les portes d’una greu crisi, on l’única part positiva va ser la reacció de la ciutadania, actuant amb gran responsabilitat, així com l’alarma social que va provocar que tothom fos molt més conscient tant del problema com de la seva necessitat, però acabada la crisi en l’ideari col·lectiu només queda pensar que “per aquest estiu no hem de patir”.

No és feina de les persones haver-se de preocupar per qüestions nacionals futures sinó del seu govern i la classe política, però tant el tractament de la sequera com l’etapa actual deixen clar que la frase “pan para hoy, hambre para mañana” és ben vigent, ja que ni hem après absolutament res de la sequera, ni s’ha adoptat cap tipus de mesura per evitar que torni a passar.

Aquesta crisi recorda i molt a la de 2007, amb un govern que únicament va tenir la brillant idea de pujar a Montserrat a demanar ajuda a la Moreneta, amb l’agreujant que l’actual va ser molt més sostinguda i greu que l’anterior, el que obliga a una profunda reflexió.

Més enllà de recomanar utilitzar menys aigua i algunes restriccions de pressió, des del govern no es va fer absolutament per abordar el problema de la sequera, ni va existir cap tipus de debat mínimament seriós per abordar aquesta situació, que impliqués valorar transvasaments, dessaladores, reparacions i normatives que poguessin pal·liar el que estava passant, el que suposa una deixadesa de funcions per part de qui havia de prendre decisions i no ho va fer.

Sorprèn que els dirigents d’aquell moment encara tinguin el valor de treure pit o de fer xerrades a altres països quan la realitat és que no van fer absolutament res durant els anys que Catalunya va viure una profunda sequera, ni tan sols explicar com s’havia pogut arribar a aquesta situació o els motius pels quals els pantans van seguir desembassant aigua quan la situació ja era preocupant, però el pitjor de tot és que, després del viscut, no s’ha adoptat les mesures per evitar-ho de nou.

Catalunya avui encara pateix unes infraestructures deficients que perden milers de litres d’aigua diàriament, sense que s’hagi posat remei a aquesta situació, de la qual per cert, no depèn si plou o no, sinó que serveix per graduar i gestionar correctament els recursos hídrics dels que es disposen.

De res serveix parlar d’ecologia i medi ambient si per darrere es llencen milers de litres sense entendre ben bé per què, amb l’únic motiu del cost econòmic i, evidentment, el poc rèdit electoral que això tindria, tot i que seria una obra molt necessària.

Costa d’entendre també perquè no s’ha aprovat una normativa similar a la de Sant Cugat, per la gestió de les aigües grises dels habitatges, que serviria i molt per mitigar el dispendi diari d’aigua i serviria per reutilitzar-la, una mesures útil i efectiva, que caldria implantar amb beneficis fiscals a la població.

Cal seguir valorant altres opcions, com abans havia estat el transvasament del Roine, o canalitzacions entre embassaments, o fins i tot la gestió del cicle de l’aigua per fomentar-ne el reaprofitament per l’agricultura, tal com han fet altres països amb excel·lents resultats com és el cas d’Israel.

Almenys el 2007 existia un verdader debat sobre si calia aprovar un transvasament del Roine, del Segre o instal·lar dessaladores que aquesta vegada no ha existit, passant a un debat fiscalitzador i, fins i tot, policial, sobre la utilització d’aigua per part d’empreses a particulars, encara que per fer-ho fos necessari saltar-se drets tant bàsics com el de la intimitat en el propi domicili, amb drons sobrevolant les cases, sense que ningú qüestionés el seu ús.

És evident que si Londres, una de les ciutats amb més pluges, té un verdader debat nacional, seriós i madur, sobre la gestió de l’aigua, amb més motiu ho hauria de tenir Catalunya, que a més a més té una gran capacitat d’innovació i implementació d’aquests mecanismes per part de la seva gent arreu del territori.

Encara no és tard per tenir el debat que necessita aquest país, per posar les bases que evitin o mitiguin una greu sequera com la que hem viscut, i que, tant mitjans com ciutadania no només el reclamem, sinó que l’exigim, així com el respecte i la defensa dels drets i les llibertats individuals, tot i que per fer-ho cal valentia política, sentit d’estat i visió de futur, elements que lliguen poc amb el rèdit electoral immediat.

No podrem controlar si plou, però sí com gestionem els recursos d’un país que ha demostrat sobrades vegades, que està preparat per afrontar aquest tipus de debats i aplicar les mesures que facin falta per evitar que haguem de tornar a mirar al cel i pensar si haurem de patir per aquest estiu.