Val la pena repassar la mirada narrativa d'Eduardo Mendoza per tenir una versió més imparcial i completa, a voltes massa restringida, d'una Catalunya, avui, pluricultural i multilingüe

“No tenía oficio, quería ser rico y no creía que el trabajo honrado fuera el mejor método para conseguirlo.” Eduardo Mendoza Insisteixo perquè és evident: a Catalunya segueix la sequera; a Europa, l’armamentisme, i al món, les guerres. L’any de traspàs, doncs, és inflexible, com tots els anys dels segles, mesos, setmanes i dies. Per confirmar-ho no cal rellegir la història, consultant el refranyer popular se’n fa ben prou per adonar-se que en el món com en les persones “quan no es té un all es té una ceba”, precisament ara que encara som a temps de fer aquest planter de bulbs liliacis que necessiten poc reg però sí algun ruixat nocturn. Putin & Zelenski i Biden & Trump juguen al joc de la ruleta russa/anglosaxona amb una ONU burlada per Israel, una OTAN entrampada a Ucraïna i una UE entossudida a armar-se tant com pugui, amb unes monarquies carronyaires i un Macron fent d’aprenent d’un –no s’oblidi– Napoleó derrotat i desterrat. (Nota: com va relatar Alejo Carpentier a El reino de este mundo l’esclavitzat Haití encara (re)clama –segle XXI– una rebel·lió com la del mandinga Mackandal –segle XVIII– per acabar d’una vegada per totes amb la colonització francesa). Flagrants equivocacions d’Occident mentre la Xina, Sud-àfrica, el Brasil i altres BRICS prenen les iniciatives socioeconòmiques que més els convé, de la mateixa manera que els Emirats Àrabs trafiquen, com a les clàssiques Atenes i Roma, amb el circ dels esportistes (futbol, natació, automobilisme, tennis, golf) fent perillar uns Jocs Olímpics parisencs que tenen la torre Eiffel rovellada. Sisena extinció animal o enèsima bestiesa humana? A la folklòrica península Ibèrica els vots gallecs es decantaren (18-F) amb solvència a favor del nacionalisme dretà de Fraga i Cia., i a Euskadi EH Bildu i PNV es disputaran el poder el proper 21-A sent el PSE qui es veurà obligat a decidir el nou lehendakari (post)abertzale. I parlant del PSOE, fa temps que ha perdut dues lletres, la S de socialista i la O d’obrer, ara es limita a ser un partit –de P– i això sí ben espanyol –d’E–; només faltava l’aparició de Koldo i Cia. i l’emmascarada trama “Soluciones de gestión”, un mètode picarescament corrupte, perquè tots en coneixem –oi?– de Koldo’s, arreu n’hi ha; ells mateixos es delaten com a pèrfids especuladors, més rucs que rics. El mapa geopolític ibèric cada dia és més blau i menys vermell, el perill que a La Moncloa s’hi acabi penjant una bandera blava (PP) amb fons verd (Vox) es veu a venir i després de les eleccions europees, amb l’amenaçador triomf de les (ultra)dretes, potser s’hissarà. Pel que fa a la política catalana, poca cosa a afegir del succeït i no succeït al gener i el febrer: continua, a gust dels tribunals, el desgast (in)comprensiu dels termes amnistia i terrorisme, un embolic en què fins i tot un òrgan consultiu com la Comissió de Venècia es fa d’ofici la viu-viu mentre la intel·ligència artificial va campar pel MWC amb congressistes malgastant aigua de dia i consumint alcohol de nit. Aquí tothom va de la ceba a la seva: els Comuns –com la CUP– deixen de sumar, els del PP-Vox multipliquen, els del PSC –darrer as del sanchismo– estan al límit del fora de joc i els de Junts opten per una autonòmica (re)convergència amb un Consell de la República confrontat al Rosselló, esperonant l’Aliança Catalana de les llistes cíviques i provocant, de retruc, que ERC entengui que amb estratègia pressupostària pot seguir guanyant el partit i/o decidint a qui (PSC Junts) li passa la pilota perquè –mai més ben dit– li xiulin penal. I és que el president Aragonès ve demostrant que no va accedir al govern de rebot ja que cada dia –en minoria absoluta!– enforteix el seu lideratge dins i fora de Catalunya, no pas fent política independentista entre una instantània emblanquinada dominical al Montseny i enmig d’un Sau buit i d’un Ebre que vessa, sinó administrant una regió amb una MAT i un Hard Rock Entertainment World a l’horitzó. Arribats a aquest dic sec d’il·limitada pròrroga pseudopolítica, millor fixar-nos en certs espais culturals que tot i que en general no passen tampoc pel seu millor moment de qualitat sí que ofereixen una quantitat de productes als quals es pot recórrer per compensar l’avorriment col·lectiu, recorrent-hi ja sense excuses processals ni pandèmiques. En aquest context el Festival de Literatura MOT (Olot-Girona) celebra la desena edició i la convoca sota el lema “Des de dins. La literatura i el jo”, una reflexió sobre la literatura en primera persona (autoficció, autoretrat, autobiografia) en la qual participaran novells i reconeguts autors; pel març, la cita i les cites del MOT sempre són creatives i encoratjadores. Per altra banda, el lúcid escriptor barceloní Eduardo Mendoza –octogenari– acaba de publicar Tres enigmas para la organización (2024), una crítica social plena d’humor i detectius sonats movent-se en els baixos fons de la Barcelona del procés; de fet, l’autor ja havia relatat les aventures preolímpiques d’Onofre Bouvila a la Ciudad de los prodigios (1986) i a Sin noticias de Gurb (1991) –el protagonista Gurb és un extraterrestre i no pas un municipi osonenc, com més d’un va suposar–, per no parlar de la mordacitat a Mauricio o las elecciones primarias (2006) i el sarcasme a El enredo de la bolsa y la vida (2012). El guardonat Eduardo Mendoza –premis Cervantes, Frank Kafka i Planeta– alterna amb la gauche divine barcelonina com ho feren els germans Goytisolo, Juan Marsé, Carles Barral, Terenci Moix, Manuel Vázquez Montalbán o Enrique Vila-Matas, una saga d’escriptors –fills de la ciutat comtal– que tot i que majoritàriament han escrit la seva obra en castellà han funcionat de sòlid pont antropològic per autors igualment metropolitans com Pàmies i Monzó i també per la literatura catalana pròpiament dita, aquella de fons i formes catalanes, amb acceptada projecció territorial i, amb excepcions, amb limitat èxit internacional; tot un cercle poètic i narratiu bilingüe que troba a Barcelona i a Catalunya un espai d’inspiració i de creació sovint massa dens en els àmbits de les arts (literatura, teatre, música, cinema), tot un món cultural no “de” sinó “a” Catalunya, un món massificat com el dels invasius àmbits de l’esport i el turisme. Les obres de Mendoza, expert traductor a l’ONU, ens ofereixen un recorregut-visita acompanyats de personatges estrafolaris que es mouen en un paisatge –urbanitzat– que tenint la capital catalana com a epicentre escènic transita argumentalment des del preolimpisme del 1992 fins al procés neoindependentista de la darrera dècada, conscient que “No dé más vueltas por dentro de cabeza. Cada cosa tiene su tiempo y lugar y ninguno son éste. Haga como yo: aproveche ventajas de ser viejo”. Una mirada narrativa, la de Mendoza, que val la pena repassar si es vol tenir una versió més imparcial i completa –a voltes massa restringida– d’una Barcelona i d’una Catalunya, avui, pluricultural i multilingüe, també tan histriònica com sempre. Només cal observar el teatre de dos genials bufons, els octogenaris Josep M. Flotats i Albert Boadella. El primer es (re)estrena a Barcelona amb la comèdia Voltaire/Rousseau. La disputa i el segon ho fa a Madrid amb la sàtira El rey que fue. Així, doncs, a Catalunya continua l’espectacle: se segueix (re)baixant la política i se segueix (a)pujant el teló.

Val la pena repassar la mirada narrativa d'Eduardo Mendoza per tenir una versió més imparcial i completa, a voltes massa restringida, d'una Catalunya, avui, pluricultural i multilingüe

Sense notícies però amb trames