Catalunya només ha aprovat sis pressupostos en els últims 13 anys, el que significa que en set exercicis el govern ha estat sense comptes aprovats

Comença a ser la tònica habitual, però no per això resulta menys sorprenent que un any més, la Generalitat de Catalunya no tingui pressupostos aprovats i estigui funcionant amb els últims que es van aconseguir aprovar al Parlament, els pressupostos del 2023 del govern de Pere Aragonès.

Aquesta setmana el president Salvador Illa retirava la proposta de pressupostos per seguir un curs més sense la que és la llei més important de cada any, aquella que permet tirar endavant les polítiques del govern, fixar el rumb i definir les prioritats de l’executiu que, en el cas del PSC d’Illa, encara és hora que aprovi els seus primers pressupostos des que van arribar a la Generalitat.

Temps enrere, no aprovar els pressupostos era símptoma d’una greu debilitat per part del govern i significava pràcticament la convocatòria d’eleccions, ja que és la norma més important de cada any, aquella que permet al govern marcar el seu perfil i elaborar les seves polítiques, pel qual no aprovar-la podia suposar la fi de l’actual legislatura i anar a eleccions, però en aquesta última dècada s’ha convertit en quelcom habitual i perjudicial per als interessos del país.

No en va, Catalunya només ha aprovat sis pressupostos en els últims 13 anys, el que significa que en set exercicis el govern ha estat sense comptes aprovats, havent d’utilitzar els anteriors prorrogats, o fins i tot, com passa ara, prorrogant els pressupostos del 2023, els últims que van obtenir llum verda per part del Parlament.

Per molt que des de l’executiu i els seus socis de govern s’intenti dir que fent uns ajustos comptables, aprovant modificacions de partides i crèdit i que el govern podrà continuar funcionant i aplicant les seves polítiques, la realitat i que aquests ajustos dels comptes de 2023 (que segons Pere Aragonès, ja eren insuficients en el moment en què es van aprovar) només poden maquillar la situació, perquè aquesta figura té sentit per aquells casos en els quals, per raons temporals, el Parlament no ha pogut aprovar els comptes abans del nou any, i per això es fan petits ajustos a l’espera dels comptes definitius, però no es permet modificar els diferents capítols dels pressupostos entre si, on es troben les diferents partides dels departaments i el seu pes específic en els comptes i la importància de govern.

S’ha d’entendre que un govern sense pressupostos és com anar coix, i que aquests ajustos dels quals parlava Oriol Junqueras davant els mitjans és posar-hi un bastó o una crossa, el que et permet caminar a poc a poc, però no fer una cursa de fons com la que s’exigeix a un govern que vol aplicar les seves polítiques que, segons diu, han de guiar el país segons un model que pensa amb tots els ciutadans i amb la justícia social.

És evident que amb la situació actual, d’una Catalunya saturada, amb les infraestructures al límit del col·lapse (o en ple col·lapse amb Rodalies), amb uns serveis insuficients i recursos molt limitats, com s’està veient actualment amb les protestes del personal mèdic o docent als carrers de les grans ciutats, no tenir pressupostos no farà sinó que agreujar la situació, ja que no es podran moure les diferents partides pressupostàries entre si, i per això sense comptes encara s’està més lluny de trobar una solució que podia començar, justament, amb uns nous pressupostos que posessin les bases del futur que cal començar a construir.

A més a més, de res serveix l’excusa de no tenir pressupostos, quan ha estat el mateix president Salvador Illa qui va prometre portar-los al Parlament per després retirar-los, amb l’esmena a la totalitat d’Esquerra amb qui havien d’arribar a un acord, pel que actualment el país no només estarà sense pressupostos sinó que també, anirà sense rumb.

Mateixa situació viu el govern central, amb un Pedro Sánchez patint davallades electorals a les diferents comunitats autònomes i incapaç d’atrevir-se a portar els comptes del 2026 al Congrés dels Diputats i buscant excuses com l’actual situació d’emergència, provocada per la crisi internacional de la guerra de l’Iran, una crisi a la qual serà més complicat trobar una solució sense pressupostos, limitant-se a decrets que, a sobre, entren en vigor dies més tard del que s’havia promès.

L’actual crisi entre els socis de govern de la Moncloa agreuja encara més una situació ja de per si delicada, d’un Pedro Sánchez que no portarà els comptes a la cambra per evitar una imatge de debilitat més greu que la que ja pateix a nivell intern, per la qual cosa haurà de seguir amb la seva estratègia discursiva, parlant d’emergències internes i enemics externs a la recerca d’un rèdit electoral que pugui salvar el PSOE a les urnes.

Però tot i els discursos actuals del president una cosa és molt clara, sense pressupostos no hi ha rumb, i sense rumb el govern no té sentit de ser, i per això pel bé de tothom val més trobar una solució a aquest atzucac o afrontar el veredicte de les urnes.