Aconseguir un pis de lloguer s'ha convertit en missió impossible, i això ha portat la gent que en busca a fer el que calgui per aconseguir un lloc on viure, mínimament decent

Una amiga va posar a lloguer el seu pis del centre de Ripoll dissabte passat. La seva sorpresa va ser que en només dos dies va rebre més d’una vintena de sol·licituds, i això que no és pas una ganga. El que més la va sorprendre, però, no va ser això, sinó el nivell de desesperació de les persones que hi volien optar i el nivell de pressió a què l’estan sotmetent. Aconseguir un pis de lloguer a Ripoll –extrapolable a tots els pobles i ciutats del país– s’ha convertit en missió impossible, i això ha portat la gent que en busca a fer el que calgui per aconseguir un lloc on viure, mínimament decent. La majoria dels sol·licitants li han enviat notes de veu de WhatsApp –un mitjà de comunicació que no es mereix res més que l’abolició– on li presenten autèntiques candidatures. Només els falta la música de campanya, però temps al temps. La primera carta que mostren és la de la coneixença o proximitat: “Coneixes la meva germana”, “soc entrenador del teu nebot” o “els nostres pares van ser amics a l’època de la Maria Castanya”. Una vegada presentats, entren de ple en el desplegament del seu currículum i situació econòmica i bancària, desvelant intimitats com quant cobren cada un dels membres de la família, què tenen estalviat i quines herències vetllen, tot per garantir que pagaran cada mes. El punt final el posa la desesperació, que fa surar el problema que existeix a pobles com la capital del Ripollès: “Si us plau, lloga-me’l a mi perquè estem farts de veure pisos vells, decrèpits i en mal estat”. Una de les sol·licitants va avisar la propietària –via nota de veu– que ha estat víctima de violència de gènere, i que fins ara ha viscut amb la seva nova parella en una residència d’acollida de la qual la volen fer fora i que, per tant, “espero que ho tinguis en consideració a l’hora de decidir a qui llogar-lo, ja que els serveis socials em paguen la meitat del pis”. Si és cert, la pregunta és: per què aquests serveis no li han buscat un habitatge? I si no és cert i utilitza aquest argument per obtenir el trofeu, no cal afegir res més. Una vegada feta la sol·licitud telefònica, encara els queda un as a la màniga: enganxar la propietària pel carrer per pressionar-la demanant-li que “no cal que ensenyis el pis a ningú i ens el llogues a nosaltres”. L’amiga en qüestió, però, acostuma a ensenyar-lo per ordre de sol·licitud rebuda, malgrat que això ja li va portar algun disgust fa un temps enrere. Un matí va adjudicar el seu pis a un home que li va dir que se’l quedava, immediatament després d’haver-lo vist. Els candidats que tenien cita just després eren una mare i una filla, habitatge que aquesta darrera volia fer servir per emancipar-se. Quan els va dir que ja el tenia llogat van voler veure el pis igualment, moment en què la noia es va posar a plorar com una magdalena perquè li agradava molt. La mare, acaronant-la, es va mirar de fit a fit la meva amiga i li va etzibar: “Això no es fa!”, fent-la sentir culpable per haver llogat el seu pis a l’anterior candidat. Tot això no és normal. Per molt que ho vulguem normalitzar. L’apel·lació a la Carta Magna és constant per part de tots els polítics unes trenta vegades per segon, però mai recorden què és el que diu pel que fa a l’habitatge. Es veu que s’hi recull que tenir un lloc on viure és un dret, però és evident que forma part del grup de drets que es passen pel forro. No pot ser que en un poble com Ripoll hi hagi tanta desesperació per aconseguir un pis mínimament digne, rebaixant-se fins on calgui per emportar-se un premi que, al final, els costarà un ull de la cara cada mes. Ripoll té una oficina municipal d’habitatge, però sense habitatge disponible. Facilita ajudes per rehabilitar pisos del barri vell i per temes energètics, ah, i té cinc pisos de lloguer per a joves, tots ocupats. Es parla molt del problema de l’habitatge a Barcelona, però també existeix als nostres pobles i cada vegada és més greu. Mentrestant, la meva amiga ja ha pres una decisió: de seguida que pugui, es vendrà el pis.Vivim en aquest món: llums de Nadal perquè ens vegin des de l’espai, mòbils de mil euros a les butxaques, grans zones comercials, però no tenim on viure. Què pot sortir malament?

Aconseguir un pis de lloguer s'ha convertit en missió impossible, i això ha portat la gent que en busca a fer el que calgui per aconseguir un lloc on viure, mínimament decent

Sense sostre