Ja havien convertit Montserrat en el cor de Catalunya; calia, també, que Ripoll fos el bressol de la pàtria mare

Abans d’acabar amb la bella etapa patrioticocultural vigatana del segle XIX, dedicarem unes línies a tres campanyes patrioticoreligioses del canonge Collell, i a dues entitats. Pel que fa a les campanyes, de manera molt breu, cal remarcar novament la influència de l’il·lustre vigatà en la pàtria catalana. L’objectiu de les següents dades tan sols és palesar la magnitud de la figura del canonge Collell en l’àmbit del catalanisme. Per una banda, l’any 1880 s’havia de celebrar el teòric mil·lenari de la invenció de la imatge de la Verge de Montserrat. L’ocasió semblava immillorable per fer reviure el culte a la Moreneta, però l’estratègia es va redefinir d’alguna manera. En qualsevol dels casos, l’objectiu era convertir Montserrat en el cor de Catalunya. El primer o dels primers emprenedors o a manifestar aquesta voluntat fou Víctor Balaguer. Tanmateix, com a protagonistes n’hi hauria uns altres. El disset d’octubre de 1879, Jaume Collell i Jacint Verdaguer, catalanistes i prorenaixença, i Fèlix Sardà i Salvany, d’una altra volada, es trobaren amb l’abat Muntadas a Montserrat. Collell de seguida va voler vincular el reviscolament del culte amb el renaixement de la nostra llengua. És per això que es va convocar un certamen literari i un altre d’artístic i musical a Montserrat mateix. Amb motiu d’aquestes festes, els bisbes de Catalunya van decidir demanar a la Santa Seu la proclamació de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona principal de Catalunya i la coronació canònica de la seva imatge. La festa de patronatge i coronació s’acabà celebrant l’onze de setembre del 1881. Collell, naturalment, no ho va fer sol, sinó que tingué la imprescindible col·laboració i complicitat del bisbe andalús de Barcelona, José María de Urquinaona (1878-1883). D’altra banda, també cal dir que qui feia xalar el poble amb els seus versos era mossèn Cinto, que per aquelles festes va presentar el nou Virolai. Si bé ja havien aconseguit convertir Montserrat en el cor de Catalunya, calia, també, convertir Ripoll en el bressol de la pàtria mare. En aquells moments de renaixença cultural, històrica i patriòtica, tot evidenciava que el monestir de Ripoll anava pel mateix camí que el palau dels Montcada de Vic, és a dir, la desaparició. Afortunadament, una sèrie de prohoms catalanistes es van preocupar que no acabés com el monument romànic vigatà. S’anà parlant de la possible restauració del monestir, però quan s’hi donà l’empenta definitiva fou en veure l’horitzó del mil·lenari. Amb la inestimable col·laboració del bisbe de Vic, Josep Morgades, el principal encarregat de fer-ho possible fou novament el canonge Collell, prèvia denúncia popular de Víctor Balaguer i Joan Mañé. Amb la inauguració de les obres del monestir, el 21 de març del 1886, el bisbe Morgades va proclamar Verdaguer com a poeta de Catalunya. Finalment, el primer de juliol del 1893, es consagrava el nou temple. Allí trobaren el seu repòs etern i foren homenatjats la nissaga dels primers comtes catalans. Quant al canonge Collell, tampoc podem oblidar la seva contribució a la commemoració de l’onze de setembre. Extret del lloc web de la Generalitat de Catalunya: “La commemoració dels fets de 1714 es va iniciar a finals del segle XIX i tenia un caire cultural o elegíac. El primer acte de commemoració va ser una missa a l’església de Santa Maria del Mar l’11 de setembre de 1886. La va convocar el canonge de la seu de Vic, Jaume Collell, eclesiàstic, periodista, poeta i escriptor. La missa es fa [sic] oficiar sense sermó, donat que les autoritats el van prohibir, i l’acte va ser criticat pels republicans pel seu caràcter religiós”. En resum, no ens passem de frenada si asseverem que si avui dia hom sap de què es parla quan es parla del cor de Catalunya i del bressol del país, és gràcies al lideratge i la tenacitat d’un vigatà: el canonge Jaume Collell. Ell també fou qui va endegar la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya. Sembla surrealista, però és així. Pel que fa a les dues entitats que hem promès, parlarem del Centre Catalanista i de Catalunya Vella, guspira que encengué tantes altres entitats. Retornant al Círcol, origen del reviscolament cultural i patriòtic de la ciutat, a l’entitat tenien expressament prohibit parlar de política i de religió. La tendència del mateix ens i dels seus integrants no era cap secret, però de cap manera volien polemitzar entre diferents sensibilitats. No obstant això, molts dels homes del Círcol obertament catalanistes tenien inquietuds que varen voler desenvolupar. El 1899 es van iniciar els tràmits per crear un centre catalanista. La nova entitat, que no va arribar a bon port, aprovà els seus estatuts el setembre de 1899 i tingué com a promotors Josep Viguer, Lluís Bertran Nadal i Martí Genís i Aguilar. No obstant això, aquests homes acordaren el 1901 constituir una entitat netament catalanista liderada pel mateix Lluís Bertran Nadal. El 5 de gener del 1902, s’adreçaren al president del Círcol demanant acollida al seu local, que no fou ni tan sols atesa. Tanmateix, Nadal i els altres seguiren els seus anhels. El 2 de febrer celebraren la festa inaugural de la nova entitat : Catalunya Vella. Quant als homes que lideraren la nova entitat, tan sols n’enumerarem uns quants. Com a fundadors, cal destacar el ja anotat Lluís Bertran Nadal i Canudas, com també Martí Genís i Aguilar. Si bé no són els únics, segurament són els més destacats. Pel que fa a ideòlegs, trobem al canonge Collell, Narcís Verdaguer, i Raimon d’Abadal. Tots ells, vells coneguts.

Ja havien convertit Montserrat en el cor de Catalunya; calia, també, que Ripoll fos el bressol de la pàtria mare

S’entén el catalanisme sense el vigatanisme?