M’esparvera aquesta societat que competeix en qui és més tolerant i bona persona, però si pot ser amb un bon grapat de propietats immobiliàries per especular

Per sort o per desgràcia soc fill únic. Als anys setanta, en plena efervescència del baby-boom, els companys de classe que tenien més germans solien ser de famílies acomodades. Els que responíem a patrons proletaris, o bé havíem d’inventar-nos amics imaginaris per jugar a casa, o com a molt tenien un altre germà o germana. Els fills suposaven una càrrega econòmica que moltes llars no podien sostenir. Fent una revisió mental de la gent d’aquella època, m’he adonat d’alguna excepció a la regla, o sigui, famílies nombroses, però alhora treballadores de base. I curiosament, solien engendrar algun element que descarrilava socialment, prenent camins marginals que el portaven a la delinqüència i a vegades a la presó. Setmanes enrere parlava amb un ripollès que respon a aquest perfil. M’explicava que si tot el que va fer durant la joventut i ja d’adult ho fes ara, segurament no hauria posat mai els peus dins d’uns murs penitenciaris. La sensació que ara el barem perquè t’ensenyin targeta vermella requereix algunes dosis de maldat bastant elevades és general. El comentari d’“els detenen, entren per una porta i surten per l’altra” l’hem sentit mil vegades, en alguns casos en boca de responsables policials que veuen com la seva feina no s’acaba de traduir en càstigs judicials que puguin fer repensar als malfactors a l’hora de reincidir, sinó més aviat el contrari. El diari Segre explicava dimarts que la Guàrdia Urbana de Lleida va detenir diumenge a la nit un home de 34 anys que va agredir una nena de 10, que l’havia delatat mentre robava una garrafa d’oli d’oliva en una botiga d’alimentació. La nena és filla de l’amo de l’establiment. L’arrestat té una vintena d’antecedents policials. La notícia concreta que 20 delinqüents lleidatans acumulen 692 reincidències segons els Mossos. Ho replico com un lloro, precisament perquè l’“entren per una porta i surten per l’altra” pot semblar una llegenda urbana. En canvi, la numerologia s’entén millor. Per desgràcia o sort no tinc fills, i per tant el món que ens està quedant m’hauria de ser bastant indiferent. Però això només ho dic quan em poso en mode cínic. En realitat m’esparvera aquesta societat que competeix en qui és més tolerant i bona persona, però si pot ser amb un bon grapat de propietats immobiliàries per especular. En pagar per tenir com més descendència millor per alimentar el model neoliberalista, fer girar la roda del capital, o allò tan classista de “necessitem qui ens pagui la jubilació”. Si jo fos l’exdelinqüent ripollès, contractaria l’advocat Monguilod i denunciaria l’Estat pels anys de privació de llibertat per no haver fet pràcticament res.

M’esparvera aquesta societat que competeix en qui és més tolerant i bona persona, però si pot ser amb un bon grapat de propietats immobiliàries per especular

Ser bo o ser idiota