Són aquestes ganes de tornar a fer comunitat, una força inestimable que fins i tot va a contracorrent

El primer concert final d’Oques Grasses vaig pensar que era un vedat per a superfans: un comiat està tenyit d’una eufòria trista que gaudeixen més els acèrrims. Al segon concert, vam dir que en realitat seria maco ser-hi, no només per la música, sinó perquè passaran a la història familiar com un dels primers grups que hem compartit amb entusiasme amb els fills. Al final, en convertir-se en una febre col·lectiva i una fita històrica de la música en català, ja ens veus muntant un engranatge familiar de mitja dotzena d’ordinadors per assegurar butaques a graderia. D’entrada vaig pensar que l’estratègia de màrqueting ens havia derrotat fàcilment, perquè la venda sincopada ens va activar el fomo (fear of missing out, ‘la por de perdre’ns-ho’), i que Capitalisme 1 - Serres 0. Però, ben pensat, diria que el que ens portarà a l’Estadi Olímpic l’any que ve no és ni el postureig ni la necessitat de ser part del ramat de moda. Potser tampoc no és només la música, perquè ja no ens travessa aquella emoció juvenil quan sentim unes lletres tendres i optimistes, plenes d’amors, plors i pors. No ens tatuarem que entre el miracle i el desastre és on vivim, tot i que, ehem, estem exactament enfangats aquí al mig: és fàcil sentir-se arrossegat per l’energia alegre i les emocions d’Oques Grasses. Així, què ens farà moure el cul cap a Montjuïc? Faig un parèntesi i vinc. Aquests dies llegia Kohei Saito, un jove filòsof japonès especialitzat en Marx, que parla d’imaginar escenaris en què la productivitat no sigui l’eix de la nostra vida. Està molt en sintonia amb el que defensa, des de l’altre extrem del planeta, la lingüista i activista mixe de l’estat de Mèxic Yásnaya Elena Aguilar Gil. No pot ser casualitat que coincideixin dos mons tan allunyats en la necessitat de buscar alternatives al capitalisme. Per a ells, el capitalisme redueix la riquesa a la mercantilització mentre –diu Saito a l’Ara– “la riquesa, en una societat, pot tenir a veure amb la natura, la comunitat, la biodiversitat, el coneixement i la cultura”. Agafem comunitat i cultura i tornem on érem. D’acord que hem passat pel tub del turbocapitalisme pagant les entrades d’Oques Grasses, no ens enganyem. Però vull pensar que, en el fons, en el nostre gest col·lectiu hi ha alguna cosa més que la rendició a les dinàmiques de mercat. Són aquestes ganes de tornar a fer comunitat, una força inestimable que fins i tot va a contracorrent. Hi anem perquè volem ser-hi quan el país fa coses extraordinàries i volem fer coses extraordinàries per fer país.

Són aquestes ganes de tornar a fer comunitat, una força inestimable que fins i tot va a contracorrent

Ser-hi