Si compta amb el dinamisme i empenta del sector privat, la fita serà més possible

El darrer anunci del president Illa en el debat de política general de saltar del compromís dels 50.000 habitatges –aquells que indicà que patirien el greuge que entre el projecte i claus en mà hi ha mitjanes de vuit anys de demores– als 214.000 suposa un bon repte. Envit necessari perquè passar en pocs anys dels sis milions als més de vuit, només amb una mitjana d’ocupació de quatre catalans per pis, ja en demana extres 500.000, més del doble dels projectats. Com pot ser factible la sèrie del president de fer-ne 21.728 el 2026, 32.396 el 2027 i 118.562, que poden ser 160.000, entre el 2028 i el 2030, per arribar a la màgica xifra dels 214.000? Doncs només amb veritable col·laboració, ara sí, públic-privada. De les dades disponibles de l’Idescat, el quadre reflecteix el sumatori dels habitatges iniciats en els 947 municipis catalans. En cinc anys se n’han acumulat 71.779. Seguint aquest ritme, per arribar als 214.000 en el proper lustre, encara en faltaran 142.000. Probablement qui ha cuinat la xifra pel president es basava en aquestes dades que signifiquen fer-ne exactament el triple. 20192020202120222023Total14.54911.39515.10616.31114.41871.779HABITATGES INICIATS CATALUNYA (Font: Idescat) Si amb esforç la Generalitat en promogués la meitat dels 142.000, el sector privat hauria de doblar el seu ritme constructiu dels darrers cinc anys, amb problemes greus per assolir aquesta fita. El primer serà la falta de mà d’obra qualificada, paletes, llauners, electricistes i el munt d’oficis que intervenen, que minven efectius cada dia, només compensats per immigració. Avui ja costa un munt als promotors o als particulars de trobar aquests operaris que es van jubilant sense relleus. Triplicar l’esforç serà feixuc. Es disputaran el sector públic i el privat els operaris que ara ja falten, per assolir aquest repte? Apostarem de veritat per aquesta FP? El segon, el ritme de tortuga, quan hauria de ser de llebre, de l’expedició de les llicències d’obres per part de certs, per sort no tots, alts funcionaris més preocupats per frenar expedients per si en tindran responsabilitats que per enllestir-los. Òbviament tendeixen a reduir el risc que ensumen, a més dels efectes del gaudi d’un poder sobirà sobre els empresaris constructors i sobre els mateixos alcaldes i regidors, que malden pels seus vistiplaus. Tenim reietons talibans instal·lats sobre els munts de preceptes dels BOE i DOG. El tercer entrebanc, la falta de sòl, seria el més fàcil d’abordar per la Generalitat i els consistoris, si s’adoptessin dosis de pragmatisme i bona voluntat i es deixessin de banda demagògies pròpies deformacions més properes a repúbliques bolivarianes o d’antigues prevencions comunistes que encara duren, com són i eren les d’evitar que algú s’enriqueixi. En aquest punt, un exemple i una proposta. Va ser fa ja 103 anys, el 1922, quan Howard Carter va descobrir pel seu mecenes Lord Carnavon la tomba del jove faraó Tutankamon. El darrer enterrat amb totes les seves riqueses. Avui dia, ningú se n’emporta cap al nínxol o al crematori. Ja en vida i també en l’acte d’heretar, Hisenda s’encarrega de captar-ne una bona part per redistribuir-la. D’aquest exemple ve la proposta. Actualment, quan es planifiquen els POUM de cada municipi, la por i prevenció dels redactors que s’enriqueixin els propietaris de solars o de cases o naus velles a enderrocar per construir els necessaris habitatges nous, en els dits PAU, unitats d’actuació o d’altres acrònims que regulen les planificacions, fan que aquestes prevegin grans obligacions, cessions d’alts percentatges dels solars, l’obligada execució privada dels equipaments, urbanització dels carrers, juntament amb minsos percentatges edificables. Un detall, a Manlleu s’obligava uns propietaris per poder urbanitzar, pagant-ho tot ells, a construir un pont sobre el Ter de més de sis milions d’euros, enderrocant abans el camp de futbol municipal i fer-ne un de nou, amb gespa, grades, tribuna, vestidors i els banderins dels córners. Òbviament no s’ha fet ni es farà res. Conclusió, si no sortien i no surten els comptes, totes aquestes planificacions que costen diners als contribuents, perquè és l’Ajuntament qui paga al munt de tècnics especialistes que redacten els POUM, totes les expectatives i projeccions de creixement de les ciutats no serveixen per no acomplir-se. Si observat això es dona la volta i es gira full, rebaixant parcialment certes obligacions dels plans d’urbanisme que no s’executen, s’apuja si cal un xic l’edificabilitat perquè surtin els comptes, es concentra edificabilitat pels mateixos habitatges, amb la qual cosa no s’ha d’ocupar tant de terreny verge per urbanitzar i mantenir, es pot activar una bona quantitat de sòl, ara inservible, per ajudar a la fita del president. No s’ha de fer cap POUM nou amb el munt de temps i legalitats a honorar que comporta. Només fer modificacions parcials en certs PAU o UA, més ràpides i factibles. Pensin aquests elements que s’escandalitzen perquè la gent es guanyi la vida –malgrat que donen feina– que si efectivament se la guanyen amb aquests 71.000 habitatges de més que ens falten ja vindrà l’inspector Howard Carter, de l’ATC, a reclamar la seva part i tots n’anirem bé. Tant qui ocuparà els habitatges com qui veurà que els lloguers baixen al pujar l’oferta, fins als ajuntaments que a més de cobrar les plusvàlues ara en somort veuran com augmenta la recaptació de l’IBI sense haver-lo d’apujar a tota la ciutadania, perquè solars buits o cases i naus velles passarien a cotitzar com a nous i flamants habitatges, incardinats en aquests bons propòsits del govern de la Generalitat, a qui s’ha de reconèixer que no amaga el cap sota l’ala o l’enterra com els estruços, ans intenta entomar els problemes. Si compta amb el dinamisme i empenta del sector privat, la fita serà més possible.

Si compta amb el dinamisme i empenta del sector privat, la fita serà més possible

Seran possibles 214.000 habitatges?