Quan a la primeria del XX la radiodifusió es va afegir a la premsa escrita com a mitjà de comunicació de masses, els programadors es van afanyar a incorporar-hi aquesta forma tan popular d’entreteniment i la van anomenar radionovel·la o serial radiofònic

Sorprenentment, no trobo als diccionaris l’any de primera documentació del mot, una dada que sovint ens proporcionen. Tanmateix, es remunta a més d’un segle enrere, als començaments de l’època de la ràdio. En aquell temps encara s’estilava una forma de literatura de gran èxit, la novel·la de fulletó, consistent en una cosa tan simple com vendre’n cada setmana un capítol als quioscos (per fascicles, en diríem ara). Els temps eren diferents i aquest lapse de temps que ara ens sembla implantejable aleshores era perfectament assumible. Quan a la primeria del XX la radiodifusió es va afegir a la premsa escrita com a mitjà de comunicació de masses, els programadors es van afanyar a incorporar-hi aquesta forma tan popular d’entreteniment i la van anomenar radionovel·la o serial radiofònic. Durant mig segle llarg va ser un dels passatemps de més èxit a les llars de les famílies que es podien permetre un aparell de ràdio (que després de la guerra ja eren pràcticament totes). Una mena de paradoxa històrica va fer que, en ressuscitar el gènere molts anys després d’haver caigut en desús, arribés directament via televisió: les programacions d’havent dinat es van omplir de serials lacrimògens, dignes continuadors dels de tants anys enrere. Però amb la particularitat que l’empenta va arribar de l’Amèrica llatina i amb nom nou: culebrón, que aquí ens vam escarrassar en va mirant d’adaptar a colobrot quan ja teníem precisament aquell mot antic, serial, que anava de primera. Sort que al final es va imposar el seny. Ho reforça el fet que del nou fenomen audiovisual de les telenovel·les de les plataformes en diem sèries, seguint la nomenclatura anglesa. Que per cert també és d’on vam treure l’altre terme, perquè en un origen serial, tal com és fàcil de veure pel sufix, era un adjectiu: una història serial, un esdeveniment serial... A mesura que l’ús com a adjectiu ha anat desapareixent (fixeu-vos que del serial killer en diem ‘assassí en sèrie’, no pas ‘assassí serial’), ha guanyat pes el de substantiu. Per la resta, la família de sèrie és trista i magra: una desena escassa de derivats, dels quals amb prou feines destaca el verb seriar, que tot i així té una freqüència d’ús certament baixa. (Dono per sobreentès que l’article d’avui, excepcionalment, ve inspirat per l’afer familiar que han viscut dos personatges mediàtics que tothom sap qui són. Com que soc del parer que d’aquestes coses no n’hem de fer re, m’he limitat, com és preceptiu en aquests articles, a il·lustrar el concepte des del punt de vista filològic).S’acaba el curs i, sense escola, una bona colla d’infants es quedaran sense dinar. Que infants o adolescents dinin a l’escola és, sovint, una solució per a pares i mares que han de conciliar feina i cura dels fills. Per a molta mainada el dinar de l’escola és l’àpat, la més abundant i possible ingesta diària. Menjar bé és un dret social i per a aquells que a casa no tenen assegurat el plat a taula, dinar a l’escola és l’única possibilitat de disposar, cinc dies a la setmana, d’aquest dret.

Quan a la primeria del XX la radiodifusió es va afegir a la premsa escrita com a mitjà de comunicació de masses, els programadors es van afanyar a incorporar-hi aquesta forma tan popular d’entreteniment i la van anomenar radionovel·la o serial radiofònic

Serial