L’obra de Jaume Collell està plena d’anècdotes de tota mena, fruit de la feina rigorosa i molt documentada, que l’enriqueixen i que sovint criden l’atenció del lector

Jaume Collell (Manlleu, 1956) és un periodista i músic que ja ens havia acostat biografies de personatges tan diferents com la del futbolista i entrenador Pep Guardiola (2009) o la del músic Joan Viladomat (2013). Aquest 2024, fruit d’una feina d’anys, ens acosta a un personatge ben popular i conegut de tothom, a casa nostra i a fora: Joan Manuel Serrat. Ho fa, però, no pas amb una biografia en ús, perquè ja se n’han publicat unes quantes del cantant del Poble-sec, com ell mateix diu, sinó que, com sintetitza molt bé la solapa de la contracoberta, “cal escoltar el murmuri de les fonts que l’han alimentat i veure els ingredients que ha fet servir per elaborar les seves cançons. Aquest passeig al voltant de l’univers sonor del cantautor explora el rastre de les músiques i els músics que l’han fet créixer, així com la varietat del seu repertori i el pòsit artístic que ha deixat a les generacions posteriors”. Tot això, i més us ho asseguro, és el que trobem a Serrat. La música d’una vida (Rosa dels Vents, Grup Penguin Random House), una obra rica, documentadíssima, amena, plena d’anècdotes i redactada en un estil més literari que periodístic, gosaria dir, almenys en molts moments. Aquesta darrera afirmació, la sostinc en múltiples exemples en què l’autor utilitza un llenguatge d’allò més ric, molt metafòric i elaborat i, doncs, ben literari. Em limitaré a un parell d’exemples, per una qüestió d’espai, però el lector de ben segur que n’hi trobarà molts i molts més: “Les repeticions en el llenguatge musical són com les perífrasis dels narradors del boom sud-americà, que subministren la dosi de sal exacta que no transmet una frase curta i asèptica” (pàg. 117) i “Desfer els passos fins ahir ens il·lustra sobre el que som avui. L’artista no deixa de ser un visionari en el túnel del temps futur. Tot és nou i tot és antic” (pàg. 262). També he apuntat que l’obra està plena d’anècdotes de tota mena, fruit de la feina rigorosa i molt documentada naturalment, que l’enriqueixen i que sovint criden l’atenció del lector, per expert que sigui en Serrat o en tants altres personatges que l’acompanyen a l’obra. Només un parell d’exemples, també: “Divulga [Raquel Meller] una altra peça de Padilla, La violetera, per l’autoria de la qual el compositor pledeja amb Charles Chaplin, que el 1931 incorpora aquesta melodia a la seva pel·lícula City Lights” (pàg. 49) i “La carrera de Marisol es fon com un terròs de sucre, d’una manera tan fugaç com la breu relació amorosa que manté amb Serrat” (pàg. 248). Afegiu-hi una edició magnífica des de tots els vessants (correcció estilística i lingüística, disseny...) i la quinzena de fotografies que l’acompanyen i entendreu per què m’he animat a recomanar el nou llibre de Jaume Collell.

L’obra de Jaume Collell està plena d’anècdotes de tota mena, fruit de la feina rigorosa i molt documentada, que l’enriqueixen i que sovint criden l’atenció del lector

Serrat llegit i escoltat atentament