Aquest muralista mereix estar a l’alçada de les grans figures pictòriquescom Miquel Àngel, Goya, Rubens, Tintoretto i, fins i tot, el Greco

Dissabte, dia 21 de desembre de 2024, va ser el 150è aniversari de Josep Maria Sert i, com a fervent seguidor d’aquest muralista, estic obligat agradablement a fer, com a mínim, una menció expressa d’algun fet relacionat amb la seva llarga trajectòria. Com ja sabem molta gent vigatana, Sert, nascut a Barcelona i enterrat als claustres de la catedral de Vic, era un artista internacional amb la millor accepció de la paraula. Va tenir detractors fora de la seva pàtria i dins d’ella. En l’actualitat, també en té però bàsicament és per altres motius. Al capdavall, tots els grans artistes del món han estat criticats. Des de Miquel Àngel o Leonardo cap avall, no hi ha hagut artista que s’hagi beneficiat d’un règim exclusivament laudatori. Tots, amb més o menys freqüència, amb més o menys intensitat, han experimentat la mossegada de la crítica, el gel de la indiferència o el vinagre del menyspreu. És el pintor prohibit per a molts... no ha de pujar! Els crítics són així. Fins i tot en els rols universitaris o en l’educació inferior és ignorat. En els meus estudis, fins i tot, posaven en dubte el fet de qualificar-lo com a artista. Mira que el vaig intentar introduir a les classes de la facultat, però un mutisme absolut rodejava la seva figura. No sortia ni als manuals educatius actuals, per tant, la seva imatge era un vidre ben transparent, tan transparent que no es veia per enlloc. Em diguéssiu: és que estudies en una universitat de les quimbambes!... però no, no... és ben propera. En l’assignatura de Iconografia no es donà valor al fet que Sert hagués estat el primer en la història de la pintura a decorar, a París, un Últim Sopar sense la típica taula, i col·locar-lo, ni més ni menys, que a la catedral de Vic. Potser algú se n’hagués assabentat en un futur molt proper de la primícia, però hi va haver un fet inesperat; aquesta obra d’art la van cremar els bàrbars als principis de la Guerra Civil. Ja veuen quina gràcia! La imatge l’hauríem de cercar en les cendres que ja no sé on paren. Sort en tenim que prèviament va ser retratada i convertida en postal per l’Arxiu d’Arqueologia Catalana, junt amb les restants, formant un conjunt de dues sèries de 12 postals, sota el títol “Decoració pictòrica de la Catedral de Vich per J. M.ª Sert”. Aquesta en concret és la número 12 de la sèrie II. De mica en mica, es va anar difuminant el seu record i es va perdre l’interès per analitzar profundament aquestes pintures. La descripció detallada de la imatge esmentada del Sant Sopar és ben coneguda. S’extreu de l’Evangeli segons Sant Mateu (Capítol XXVI), el de Sant Marc (Capítol XIV), el de Sant Lluc (Capítol XXII) i el de Sant Joan (Capítol XIII) ubicats al Nou Testament. En l’escena es tracta el moment en què Jesús revela als apòstols que un d’ells el trairà. L’actitud dramàtica dels deixebles reflecteix l’horror, l’aflicció i la indignació de la situació. Al fons, Judes s’evadeix silenciosament del Cenacle per la porta del darrere. S’ha de dir que, al llarg de la història, els quadres representatius de l’Últim Sopar tenen les mateixes disposicions: una taula allargada plena d’aliments junt amb els apòstols i Jesús, amb un ordre determinat. En aquest cas, Sert té l’originalitat de barrejar les figures dels apòstols que s’amunteguen al voltant de Crist. Es podria dir que no és ben bé el moment exacte del Sant Sopar, sinó un de posterior. Però el fet que encara vegem la figura de Judes escapant-se per la porta del darrere mentre un dels apòstols porta una cistella amb pans (símbol inequívoc de l’àpat) ens indica que és el famós passatge bíblic. Només per aquest detall pictòric s’hauria de valorar més la figura de Josep Maria Sert o, almenys, esmentar-lo més a les classes d’art contemporani. Per tant, aquest muralista mereix estar a l’alçada de les grans figures pictòriques. Podeu pensar que és un defecte de la molta estima que li tinc, però d’altres estudiosos amb més renom l’han comparat amb grans pintors com poden ser l’anteriorment esmentat, Miquel Àngel, Goya, Rubens, Tintoretto, Veronese, Tiépolo, Ticiano, Daumier, Leonardo da Vinci, Doré i, fins i tot, el Greco. No m’ho invento; si no intenteu parlar amb el comte de Sert, o Maria del Mar Arnús, amb Julián Gallego, amb Rafel Argullol, o amb Susana Gallego o amb Pilar Sáez, que són entesos en la matèria sertiana. Tots ells us podran parlar dels èxits nacionals i internacionals que va tenir Sert. De totes maneres, tants d’èxits no el van privar, per sort nostra, de consagrar una atenció afectuosa i a estones apassionada, als murs de la catedral de Vic, la seva darrera obra i, en certa manera, la nena dels seus ulls.

Aquest muralista mereix estar a l’alçada de les grans figures pictòriquescom Miquel Àngel, Goya, Rubens, Tintoretto i, fins i tot, el Greco

Sert o no Sert, aquesta és la qüestió