Els estius són més curts. I intensos. Queda ben lluny allò que tot s’aturava a l’agost. Que res obria fins al setembre. Ara, tot plegat són 15 dies, com a màxim, d’aturada total i absoluta

“Faré que tota sa meva vida / sigui un viatge com aquest, / en de dia trec sa barca, / en sa nit arròs de peix. / No puc demanar res més, / he resolt tots els problemes / dient tanmateix.” I tant de bo fos tan fàcil. La cançó és d’Antònia Font. I és collonuda. Com l’estiu. S’estiu meravellós. I curt. Cada any és més curt. O, si més no, a mi m’ho sembla. I és que m’atreviria a dir que avui és l’últim divendres de l’estiu. Que ja s’ha acabat! Que dilluns ja tothom treballa. No em bordeu, si us plau. O sí, si voleu. Però és que l’última setmana d’agost tothom la treballa, que ja fa anys que és laborable. O, si més no, a mi m’ho sembla. I els estius són més curts. I intensos. Queda ben lluny allò que tot s’aturava a l’agost. Que res obria fins al setembre. Ara, tot plegat són 15 dies, com a màxim, d’aturada total i absoluta. Perquè la primera setmana d’agost veig que, també, cada cop més gent la treballa. Res, que ara l’estiu és més estiu. Però més curt. Sempre en passa una de grossa, a l’estiu. O moltes. I les recordem anys. Enguany, la barbàrie israeliana a Gaza, les onades de calor insuportables, els focs eterns i l’espectacle polític miserable i patètic d’acusacions creuades entre governs penosos, l’arribada massiva de migrants a les illes, l’impossible pau a Ucraïna, el xou de Trump, la gent que s’ha cagat a les piscines o les ovelles mortes per un llamp. I la Lliga, que ja ha arrencat, i aviat. I on tot segueix igual. Als de Madrid els regalen penals i tot ho ploren, fins i tot abans d’engegar. I el Camp Nou ni sap quan obrirà. I cada any hi ha llocs que es posen de moda. I molta gent que hi va. Recordo a mitjans dels anys 90 del segle passat que la destinació estrella va ser Praga. Que no fa gaire va ser Bali. I que aquest any li ha tocat a Eslovènia. I al Japó. I la roda gira amb la puta realitat que s’imposa. La dels que no poden anar enlloc. Ni parar 15 dies. Ni deixar de treballar. I que desitjarien “morir allargats damunt sa barca amb un tassó de vi” enmig d’unes vacances eternes. Però no, no poden ni somiar. Tots hem somiat a la vida estius eterns, com els de la cançó d’Antònia Font. No com els que venen: més càlids i més secs. No, no. Somiem els de treure la barca de dia i l’arròs de peix de nit. Dels del paradís de silenci que ens envolta per botar damunt ses ones com ho fan els dofins. Dels de dir “i és que estic de puta mare d’ençà que és en s’estiu, gairebé no recordava el que és viure tranquil”. Jo, ara, els somio més. Perquè, com deia, són més curts i intensos. I perquè allargar-los sembla impossible. Perquè no es poden pagar. Un problema gros que no es resol dient tanmateix.