El pitjor és que al setembre reconnectem amb el món, sense excuses, i resulta que el món continua igual de tarat o pitjor que fa unes setmanes, quan vam decidir deixar de mirar-lo

Miro pel retall del finestral que dona a la taula de la cuina –que és cuina-menjador, per aquesta ficció moderna que els pisos sense parets semblen més grans– i la nit és tan negra que costa de distingir cap forma, només els llums dels edificis que tanquen l’illa serveixen de guia, encara que em sàpiga de memòria les vistes. Arriba l’època en què pots espiar dins de les cases alienes amb facilitat, si els veïns practiquen la deixadesa moderna de no posar cortines. L’optimisme de la voluntat et pot animar a pensar que el setembre és l’últim tram de l’estiu, però la realitat és més tossuda que l’optimisme i que la voluntat, i al final de cada jornada has d’admetre que l’esgotament del dia i l’escurçament de les hores de sol et sonen més a rèquiem de tardor que als últims espeternecs de la festa major. L’esllanguiment de l’estiu és, si és possible, més depriment que, senzillament, ple novembre, quan ja no hi ha dubte de si sandàlies o vambes, ja acceptes sense dir ni piu que la rutina s’imposi com un ordre desitjable. Entremig hi ha l’octubre, el mes més absurd de l’any. Posats a fer, que sigui hivern enllà. Hi ha qui ha agafat embranzida i s’alegra enèrgicament del retorn a la normalitat del setembre. Ho diuen amb cara d’alleujament i els ulls desviats cap amunt. No sé si és un tòpic que van repetint i, al capdavall, se l’han cregut, perquè jo sincerament estava la mar de bé de vacances amb els meus. I en canvi, ara arriba la tardor i s’han de seguir horaris eterns, fitxar nous cangurs, planificar àpats, forçar la sociabilitat superficial i la promesa d’anar al gimnàs, que havia fet amb un gelat regalimant a la mà, s’hauria de començar a complir sense més excuses. Ja trobarem el però. Ni la Diada no ha sigut el que era, i sembla que transmet aquell ensopiment incòmode de quan el ball del casament ja va de baixa, tothom n’està cansat i té ganes d’arrancar-se les sabates però cap dels amics gosa dir que és el primer de marxar per no molestar els de la festa. La nostàlgia fins i tot ens pot fer enyorar els anys en què almenys conservàvem la il·lusió fins a un octubre ressacós. Ara ja ens fot mandra tot. El pitjor és que al setembre reconnectem amb el món, sense excuses, i resulta que el món continua igual de tarat o pitjor que fa unes setmanes, quan vam decidir deixar de mirar-lo. Tots els tirans són a lloc i més letals que mai. Ja es veia que la jugada d’estalviar-se les notícies no funcionaria, però la calor convida a aquestes flaqueses. Ara toca fer anar verbs com remar i batallar. Penso que per aquest finestral ja hi han mirat unes quantes generacions abans que nosaltres, i tot més o menys continua al seu lloc. El setembre passarà.

El pitjor és que al setembre reconnectem amb el món, sense excuses, i resulta que el món continua igual de tarat o pitjor que fa unes setmanes, quan vam decidir deixar de mirar-lo

Setembre amunt