A voltes la realitat és tossuda i no està a les nostres mans canviar-la. Però a voltes no, a voltes tenim el timó de la nau a les nostres mans: només hem de decidir-ne el rumb

Comença el nou curs i internament ens diem que aquest any ho farem tot diferent: ni tan sols “millor”, sols diferent; encara que aquest “diferent” a voltes estigui buit de significat i tot continuï sempre igual. Diuen que el mes dels grans propòsits és el gener, que amb el so de les dotze campanades tothom sent l’impuls irrefrenable de començar de nou, però jo crec que el veritable mes dels nous propòsits és el setembre: després de les vacances d’estiu (si s’ha estat afortunat); després de setmanes de no-res, obligats a contemplar sense disfresses la realitat de la nostra existència, més enllà de rutines que ens narcotitzen en el dia a dia. És llavors quan les parelles trenquen, quan de sobte la falta d’excuses els obliguen a preguntar-se si encara són aquells de qui un dia es van enamorar. És llavors quan els amors d’estiu empal·lideixen sota les primeres pluges del setembre, convertint en paper mullat les promeses de sol i sal, obligant-nos a encarar la crua realitat i a posar en perspectiva uns sentiments que un miratge ens havia fet creure eterns. És llavors quan decidim que ja n’hi ha prou de no saber anglès, o xinès, o matemàtiques de tercer grau (o el que sigui que sempre hem anat posposant com un assumpte pendent) i de sobte ens urgeix la necessitat de posar-hi remei. Setembre és mes de canvis, perquè sovint és intentar tornar-se a posar la rutina que havíem portat fins a principis d’estiu i adonar-nos que ens estreny més del que recordàvem; recordar que potser la vida que estem vivint no és la que voldríem viure. Perquè setembre és també la canalla tornant a l’escola, ells sí amb un nou curs a punt d’estrena: potser amb els mateixos companys o potser no; potser amb algun professor nou o potser fins i tot en una nova escola; segur que amb un nou temari i noves lliçons per aprendre. I és veure’ls a ells i intentar recordar què volíem ser nosaltres, a la seva edat. Què anhelàvem ser de grans? Astronautes? Exploradors? Científics? Ens vam saber mantenir fidels als nostres somnis? Com hem acabat sent el que som ara? Quines decisions ens van desviar de l’horitzó que de xics vèiem diàfan com la llum del dia? El primer dia després de vacances, el primer dia de retorn a la rutina, el moment exacte en què s’engega l’ordinador o s’aixeca la persiana o es posa la clau al contacte del camió, la pregunta sorgeix de forma irremeiable: “És aquí a on de debò vull ser? És així com vull viure la resta de la meva vida? Puc fer alguna cosa per canviar-ho?”. I és precisament en aquest instant, fràgil i meravellós, just quan la rutina està a punt de ser represa, però encara no ens ha encadenat de nou, quan la màgia és possible. Quan és possible allunyar-se de l’ordinador, abaixar la persiana, parar el motor i fer una passa enrere per mirar amb ulls nous al nostre voltant (com el submarinista que ha omplert la seva mirada de meravelles bussejant pel fons del mar i, en tornar a la superfície, trenca les ones i respira amb la boca oberta, delectant-se a grans glopades de la calidesa del sol i d’aquell aire carregat de sal que assaboreix com si fos el primer respir d’un infant acabat de néixer). Setembre és el mes dels nous propòsits just per aquest instant en què tot sembla possible, però tota màgia sempre té trampa: si no som capaços d’atrapar-lo al vol, si no estem atents al seu batec, l’instant mor en el mateix moment de néixer i la rutina ens engoleix de nou. Perquè els canvis sempre fan por. Perquè la rutina és una vella amiga, a voltes amb els seus ets i uts, però coneguda, al cap i a la fi. Perquè... qui voldria posar la seva existència cap per avall per un miratge burleta d’una vida que hauria pogut ser, però que no va ser per alguna raó? I a voltes és veritat: a voltes la realitat és tossuda i no està a les nostres mans canviar-la. Però a voltes no, a voltes tenim el timó de la nau a les nostres mans: només hem de decidir-ne el rumb.Bon nou curs a tothom!

A voltes la realitat és tossuda i no està a les nostres mans canviar-la. Però a voltes no, a voltes tenim el timó de la nau a les nostres mans: només hem de decidir-ne el rumb

Setembre, el mes dels propòsits