Diuen, diuen, diuen… Diuen que anem per mal borràs, que els extremismes pugen, que les noves generacions tenen la capacitat […]

Diuen, diuen, diuen… Diuen que anem per mal borràs, que els extremismes pugen, que les noves generacions tenen la capacitat d’atenció d’un peix pallasso i que el canvi climàtic ens devorarà a tots. Diuen que tothom és egoista, que la democràcia és un conte de fades que no ha existit mai, que la intel·ligència artificial acabarà amb l’ànima humana i que els anhels d’homes i dones són cada cop més irreconciliables. Diuen que ja hem perdut totes les batalles, que al català li queden dos telediaris, que estem abocats a un futur sense criatures i que l’únic que ens resta és submergir-nos en l’oblit infinit de les xarxes socials fins que tot faci un pet com un aglà. Però et despertes com cada matí i mires a l’horitzó i et quedes embadalit, durant uns segons, per la visió del sol naixent: emergint de nou, com cada albada, embolcallat amb un mantell de foc per dissipar les tenebres de la nit. I els “diuen, diuen, diuen…” que fa dies que t’oprimeixen el pit es converteixen en una cacofonia insignificant davant de la magnificència del món. I mirats en perspectiva, tots els “diuen, diuen, diuen…” diuen el mateix: que et rendeixis, que ets massa poca cosa per plantar cara; que tot fa molta por i que només “ells” tenen la solució. Uns “ells” tan diminuts com tu i com jo, però que criden més i es posen alces a les sabates per semblar més alts i inflen el pit com galls dindi en època d’aparellament perquè al final creguis que només “ells” tenen dret a parlar per boca de tots. Uns “ells” sense nom, sempre movent els fils entre bambolines com titellaires experts: hipòcrites que pensen “X”, diuen “Y” i fan “Z”; sempre amb un marioneta a la recambra a qui llançar a la foguera si alguna de les estratègies falla. Uns “ells” que no serien ningú sense un “nosaltres” adormits. I per això els “diuen, diuen, diuen…” bombardejant-nos les vint-i-quatre hores del dia, des de tots els fronts possibles. I abans només podia ser des dels bars o des dels safarejos, mentre es rentava la roba. Però després s’hi van afegir els pasquins i els diaris. I les ràdios, les televisions i les xarxes socials. I ara també la intel·ligència artificial (que mai no serà intel·ligent, mentre sigui incapaç de fer preguntes). “Diuen, diuen, diuen…” propulsats per la mesquinesa de la naturalesa humana, sempre delerosa d’afegir un gir més al rumor que han sentit/llegit/vist ves a saber on. Perquè el que fa por, ven. Perquè sumar-te al discurs dominant dona una coartada a la teva covardia i et fa sentir important. Perquè creure “tenir la raó” et permet mirar a la resta per sobre de l’espatlla (ignorant que la raó no és mai una veritat absoluta, sinó un calidoscopi de múltiples cares). La realitat és que ets un ésser humà minúscul entre més de 8.000 milions d’éssers humans que poblen el planeta, però això no et fa insignificant: et fa únic. I és veritat que no tens cap poder sobre la resta dels 8.000 milions de persones que habiten la Terra, però tens tot el poder sobre la teva vida. Tens el poder de dir “bon dia” al conductor quan puges al bus o de passar pel seu costat en silenci com si fos un moble. Tens el poder de dir “gràcies” al cambrer o de prendre-li el cafè de les mans amb un gruny. Tens el poder de felicitar un company de feina per un ascens merescut o sucumbir a l’enveja i malparlar d’ell a la seva esquena. Tens el poder de decidir si propagues notícies bones o dolentes, certes o falses, constructives o apocalíptiques. Tens el poder de decidir si perds el temps lamentant-te per allò que no pots canviar o si prefereixes focalitzar-te en allò que sí que està a les teves mans. Tens el poder de viure captiu pels “diuen, diuen, diuen…” de torn o d’escriure la teva pròpia narrativa. Tens el poder de respondre que s’ha acabat el bròquil i que no et deixaràs atemorir per futurs imaginats per uns “ells” que només busquen el seu propi benefici: que faràs tot el que estigui al teu abast per no ser un hipòcrita, per ser valent, per aixecar-te del sofà i lluitar de debò per construir un futur en el qual valgui la pena viure. Tens el poder de viure despert o adormit… I tot poder comporta una gran responsabilitat.

Diuen, diuen, diuen… Diuen que anem per mal borràs, que els extremismes pugen, que les noves generacions tenen la capacitat […]

S’ha acabat el bròquil