És un volum escrit des de la consciència de fragilitat i des de l’anhel insaciable de bellesa

Nascut i arrelat a Santanyí, no gaire lluny del mar, Antoni Vidal Ferrando és una de les veus més profundes i colpidores de la nostra literatura, amb una obra molt personal i d’una gran exigència, tant en poesia com en narrativa, un gènere en què ha excel·lit amb l’anomenat Cicle d’Almandaia, compost per les novel·les Les llunes i els calàpets, La mà del jardiner i L’illa dels dòlmens. Entre les seves publicacions recents, escau esmentar el poemari Si entra boira no tendré on anar, que va obtenir el Premi Carles Riba i que tanca una trilogia d’un to crític amb la societat, al costat de Gebre als vidres (2012) i Aigües desprotegides (2018). Antoni Vidal Ferrando hi denuncia la decadència ètica, la violència gratuïta, la destrucció de la natura. A Si entra boira no tendré on anar, l’autor hi alterna poemes sense rima i proses poètiques i hi planteja un balanç vital on conflueixen tendresa i desolació. El poeta ens impressiona amb la duresa desesperançada de versos com “Prest no tendrem més pa / que el que ens duran els corbs” o quan escriu “Primer ens usurparen els boscs, les reserves / d’aigua dolça, el llegat dels difunts, /.../ Demà tot serà seu. Entraran dins les cases/ i ens llançaran al fang.” Arrecerat en el territori fràgil i fecund de la memòria, hi evoca els seus pares (“Són efluvis, ecos llunyans / i amorosos dels pares”), la seva besàvia (“A vegades ho pens: / ¿Com eren els seus ulls, com eren els seus besos?”) o els seus viatges (“Un dia, Rosa, tornarem a París. / Tu duràs un turbant color maragda / com el cel dels teus ulls”). En altres ocasions els records són menys lluminosos, com quan ens trasllada a la grisor de la Setmana Santa durant el franquisme: “Record calaveres, penitents, crucifixos / navegant dins l’aigua infecta de la culpa, / la lassitud de les espelmes de l’església.” Si entra boira no tendré on anar és un volum escrit des de la consciència de fragilitat i des de l’anhel insaciable de bellesa : “Cada nit els batecs del gran cor del mar / ressonen entre els murs del cementeri”, “les raons d’aquell noi que cada estiu caminava descalç com qui trepitja estels”... Vidal Ferrando ens hi convida a la lucidesa de la intel·ligència reflexiva, però també a la sensibilitat de l’esperit commogut: “Mentre el sol dansa dins els ulls dels insectes / les hores semblen cignes que s’allunyen / a través del repòs de les aigües d’un llac.” En la literatura de Vidal Ferrando és perceptible un treball minuciós i subtil del llenguatge des de l’esforç persistent per fer-ne l’expressió del més essencial i íntim de nosaltres mateixos, de la vida manifestant-se a través nostre. A Si entra boira no tendré on anar s’hi refereix així: “Les paraules coneixen els equívocs / i els desordres que oculten els miralls.” El llibre es tanca amb uns versos ferits que ens interpel·len: “De la volta del cel caurà un silenci / esbalaïdor de ganivets i líquens. Llavors / l’atansament final, maregassa”.

És un volum escrit des de la consciència de fragilitat i des de l’anhel insaciable de bellesa

‘Si entra boira no tendré on anar’