I ara que ha tornat a ser primer d’octubre, i moltes hem tornat a demanar la independència i la llibertat per a tots els processats i processades, potser és també hora de recordar quina independència volem

Aquella famosa frase: “Què t’enduries a una illa deserta?” m’ha vingut al cap aquests dies, en veure la gent de La Palma fugir de pressa i corrent del volcà. Allò que mai no t’esperes, que no t’acabes mai de creure: la fragilitat humana. Queda molt bé dir que t’emportaries fotografies i llibres; però només si l’amenaça no és real, crec. Si és de debò, i només tens deu o quinze minuts per decidir-ho, em sembla que jo pensaria més en matalassos, en roba i atuells de cuina... Posats a rumiar, també penso que tinc una casa plena de llibres impossibles de transportar enlloc més (en voleu? els regalo), plena de roba supèrflua, plena d’andròmines inútils. Amb els anys, a les cases es va dipositant una pols que ja no es pot treure: de vida viscuda, de molta vida viscuda (i potser a vegades malgastada). A les cases que no són cabanes precàries, s’entén. Soc d’aquella mena de gent a qui li costa molt, llençar. Sobretot els papers, perquè inevitablement te’ls has de mirar, abans de llençar-los, i se t’emporta la nostàlgia i no saps què fer-ne, però t’encantes en els dibuixos de quan tenies els fills petits, dels alumnes de fa mil anys, en les cartes escrites a mà que ara ja són gairebé objectes de museu (no era el mateix, rebre una carta que un e-mail: ara el carter ja només porta factures). I no truca dues vegades. Algú ho va dir: vivim en una crisi d’abundància. Per tant, és més immoral que mai permetre, com permetem, que hi hagi pisos buits i gent sense casa: que segurament la busca sense descans, però que es troba amb una paret de prejudicis i de racisme, institucional o no. Algun dia haurem de destapar amb totes les lletres aquest racisme de particulars i d’immobiliàries que sempre tenen els pisos reservats quan qui s’hi interessa “no és d’aquí”, que és una manera terrible de dir que no ens mereixem ser d’enlloc. Algun dia ens haurem d’adonar que les cases només són una carcassa, potser feixuga, sovint fruit d’uns privilegis i potser també una presó invisible, una zona de confort que no ens deixa veure més enllà. Perquè allò de: “Oh, benvinguts, passeu, passeu, / de les tristors en farem fum / casa meva és casa vostra / si és que hi ha cases d’algú” és només una cançó massa oblidada. Em consta que a la comarca hi ha gent sense casa, sense empadronar, i amb nens que no van a cap escola. Encara. En podem dir el nom que vulgueu: racisme, negligència, burocràcia, mala fe... A aquest pas, no en farem pas fum, de les tristors, no. Hi ha coses que no volem saber. Potser estem enganxats al relat que sembla de mentida dels estralls d’un volcà més o menys llunyà, però ben a prop la precarietat s’assembla massa a l’esclavatge, i no només a les càrnies, que també. I ara que ha tornat a ser primer d’octubre, i moltes hem tornat a demanar la independència i la llibertat per a tots els processats i processades, potser és també hora de recordar quina independència volem. I començar-la a construir, des de baix, sense tancar els ulls a les injustícies de cada dia i sense esperar màgies futures. Sense oblidar ningú pel camí.

I ara que ha tornat a ser primer d’octubre, i moltes hem tornat a demanar la independència i la llibertat per a tots els processats i processades, potser és també hora de recordar quina independència volem

… si és que hi ha cases d’algú