Sempre em presento a les alumnes amb la mateixa premissa: “Exigiré el mateix respecte cap a mi que el que jo tindré cap a vosaltres”

“De gran vull ser com tu”, m’han dit algun que altre cop entre passadissos i rialles. Sé per què m’ho diuen. Els sorprèn que l’alumnat faci silenci i pari l’orella només aixecant la mà. Com si fes un truc de màgia o fos l’encantadora de gossos. El que elles no saben és que vaig aprendre aquesta estratègia quan encara estudiava a l’institut. Aleshores entrenava equips de voleibol per treure’m uns estalvis. Jugàvem al pati de l’escola i per fer-me escoltar quan havia d’explicar un exercici, vaig començar a demanar el torn de paraula aixecant la mà (tal com feia a classe per fer una pregunta). Qui diria que anys després aquest gest insignificant mereixeria elogis de les meves companyes. Fa uns dies em van tornar a tirar la mateixa floreta. Sortíem de l’avaluació del nostre nivell d’aquest segon període. En aquesta trobada sempre convoquem primer totes les delegades perquè ens facin arribar la valoració que han fet del trimestre com a grup: tinença de material, lliurament de tasques, actitud a classe, respecte cap a les companyes... i respecte cap al professorat. Un cop més, en aquesta reunió, les delegades van aprofitar l’ocasió per assumir que sovint (o molt sovint) la classe sembla can seixanta i les alumnes no atenen a les explicacions o indicacions de la professora. “Passa a totes les classes, menys a la de la Ballestero” [o Ballesteros, com em diuen elles]. “Per què?”, va preguntar una professora a les delegades. “Em sembla que li tenen por...”, van respondre amb un fil de veu. “No et tenen por, et tenen respecte”, m’assegura la meva companya i professora de guitarra. Crec que ho pensa de debò, així que jo no he insistit més. Però la idea de generar por entre l’alumnat em preocupa des de fa anys. Mai no he tingut problemes de gestió d’aula. L’alumnat sempre em respon bé dins i fora de classe. Podria comptar amb els dits d’una sola mà quan una alumna m’ha alçat la veu aquests sis anys... Però, per què? Sempre em presento a les alumnes amb la mateixa premissa: “Exigiré el mateix respecte cap a mi que el que jo tindré cap a vosaltres”. Ni més, ni menys. Però, quina lectura fan elles d’aquesta carta de presentació? Com interpreten el meu gest quan aixeco la mà i espero que facin silenci: com una mostra de respecte cap a elles (per evitar cridar-les) o com un gest autoritari (que les intimida)? La resposta em fa por.

Sempre em presento a les alumnes amb la mateixa premissa: “Exigiré el mateix respecte cap a mi que el que jo tindré cap a vosaltres”

Si fos com en César Millán…