Sorprèn magníficament la maduresa del cantant Iñigo Quintero de tan sols 22 anys, que retrata a la perfecció aquesta sensació de pèrdua, de desorientació, alhora de recerca existencial, sense caure en la desesperació, sinó sabent que hi ha alguna resposta més enllà de l’evidència

“Sueñas alto, es el poder / que te han dado desde el cielo, no, no. / Que no sé a dónde voy, no es real, / hace tiempo te volviste uno más.” Amb veu sincopada, imprevisible, sorprenent i fresca canta Íñigo Quintero (La Corunya, 2001) aquest tema convertit en viral i el novè més reproduït mundialment a Spotify. La interpretació de la lletra ha superat ràpidament totes les possibilitats, de manera que hi ha qui l’entén com la narració d’una dolorosa ruptura amorosa, mentre que n’hi ha d’altres que hi veuen connotacions religioses, com dedicada a la recerca de la fe en un Déu abandonat, extraviat, del qual d’alguna manera s’ha perdut la pista. Sorprèn magníficament la maduresa del cantant de tan sols 22 anys, que retrata a la perfecció aquesta sensació de pèrdua, de desorientació, alhora de recerca existencial, sense caure en la desesperació, sinó sabent que hi ha alguna resposta més enllà de l’evidència. El to desbocat, trencat, de la cançó vol transmetre alhora aquest trucar al cel, “Knocking on heaven’s Door”, podria dir amb l’original del 1973 de Bob Dylan (1941) o fins i tot amb la versió dels Gun’s & Roses del 1987. De fet, sí que es pot dir que es tracta de la narració de la recerca de sentit més enllà del desengany, de la frustració o de la tristesa que suposa trobar-se amb una ruptura, amb un resultat inesperat, decebedor. Tan admirat a tot el món per aquesta cançó trencadora, ho canta d’eixa forma el bo de l’Íñigo: “Quiero ver tu otra mitad, alejarme de esta ciudad y contagiarme de tu forma de pensar.” Tots ens trobem a la recerca de l’absolut, del perquè de la pròpia existència. Si no el trobem, un pot desesperar. El marc espiritual esdevé evident: estimar, creure, meravellar-se per la bellesa, la bondat i la veritat formen part de les experiències més bàsiques i fonamentals de l’ésser humà, des d’on arribem a entendre que existeix alguna cosa més que l’immediat, el material, el progrés, l’èxit, les seguretats i els plaers d’aquesta vida. Quan ho descobrim, aleshores som capaços de sacrificar tot el que som, pensem, creiem i tenim. C. Tangana (1990) ens convidava a creure amb un tema de fa un parell d’anys, “Yo era ateo” perquè des de l’admiració per la bellesa d’una dona i l’enamorament que se’n desprenia podia comprendre que hi ha una perfecció sobrehumana, no sorgida del càlcul, ni molt menys de la casualitat, sinó d’una voluntat personal que supera tota expectativa, “porqué un milagro como tu ha tenido que bajar del cielo”. El cel de Tangana i de Quintero es toquen: el celestial, l’amor, la perfecció, el diví s’endevinen com l’absolut vers el qual tendir, pel qual treballar, esforçar-se, viure i adelerar-se en totes les dimensions de l’existència. “Cuando el dulce cazador / me tiró y dejó rendida, / en los brazos del amor / mi alma quedó caída, / y cobrando nueva vida / de tal manera he trocado, que es mi amado para mí, /y yo soy para mi amado.” Aquí no escriu ni l’Íñigo, ni el C.Tangana, sinó Teresa de Jesús (+1582), la santa d’Àvila que expressa el seu enamorament pel seu estimat: la fe i l’amor, l’amor i la fe; l’amor a l’altre, a l’estimat, que per a santa Teresa és el Crist Déu, però que no podria conèixer sense l’experiència veritable de l’enamorament efervescent que du l’amor humà. Es tracta del meravellament davant aquesta experiència fonamental i primera de tota persona obrint-se a la dimensió espiritual del sentit, del diví, de l’etern i del que, al capdavall, resulta invencible davant de l’esdevenir de l’existència mateixa. Però el nostre Ramon Llull (+1316) fins i tot parafraseja el bíblic Càntic dels Càntics amb el seu “Amic e Amat”; per ell, tan sols s’entra a la fe cristiana passant per l’experiència amorosa. No hi ha fe sense confiança; no hi ha confiança sense amor; no hi ha amor veritable sense conèixer que Déu és amor (1Jn 4,8.16), que propulsa i purifica l’amor humà, sempre tenyit d’ego, d’interessos i conveniències. L’apòstol Pau de Tars (+72) escrigué aquesta experiència en uns versets ressonant cada dia en algun lloc o altre del món, un veritable èxit d’audiència sense xarxes socials, diu: “L’amor és pacient, és bondadós; l’amor no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni interessat, no s’irrita ni es venja, l’amor; no s’alegra de fer el mal, sinó que troba el goig en la veritat. Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L’amor és etern.” Sigui com sigui, en Si no estás, aquest meravellós himne de l’amor d’Íñigo Quintero, tenim una fabulosa mostra de la recerca de l’amor absolut. “Perquè som joves, demanem la lluna!” una vegada més. Demanem i cerquem l’amor veritable, diví i etern, que existeix, disponible per a tot aquell que vulgui viure el consell evangèlic de l’Ac 20,35 “fa més feliç donar que rebre!”.

Sorprèn magníficament la maduresa del cantant Iñigo Quintero de tan sols 22 anys, que retrata a la perfecció aquesta sensació de pèrdua, de desorientació, alhora de recerca existencial, sense caure en la desesperació, sinó sabent que hi ha alguna resposta més enllà de l’evidència

‘Si no estás’