Va ser una catarsi col·lectiva. Milions de persones remant alhora i en la mateixa direcció, rere cants de sirena que ens repetien que allò que havíem cregut de petits en realitat havia estat sempre l’única creença possible

Ens vam creure que els somnis eren possibles, que el món es regia per normes racionals, que qualsevol esperança era fundada i que teníem el triomf a l’abast de la mà. Va ser una catarsi col·lectiva. Milions de persones remant alhora i en la mateixa direcció, rere cants de sirena que ens repetien que allò que havíem cregut de petits (allò que de grans havíem deixat de creure) en realitat havia estat sempre l’única creença possible. I l’aire de sobte es va fer més pur, esvaïda la impotència que durant anys ens havia corsecat l’ànima sense ni tan sols ser conscients de la profunditat de la ferida. I els pulmons es van eixamplar, animats per la seguretat que sí (aquell cop sí!) la nau navegava amb timó segur fins al seu destí final i que no hi hauria ni tempesta ni onatge capaç d’abatre-la. I que nosaltres hi estàvem contribuint, amb les nostres mans, que érem part de les veles i del fuselatge i fins i tot del vent que feia que el vaixell travessés la mar com una fletxa. La mar. Aquella massa immensa d’aigua, tants cops albirada amb temor des de la costa, i que llavors era amiga. I no hi havia ni taurons ni dofins traïdors, sols llenguados i lluços i alguna orada. I al cel no hi havia ni un sol núvol: un cel d’atzur i un sol sense cap màcula. I un oratge amable, sembrant somriures en cada rostre. I aquell inici de tardor es va veure transmutat en primavera, en llavors renaixent en cada pam de terra fèrtil com les plantes del desert que poden esperar dècades enterrades sota la sorra, fins que una pluja miraculosa les desperta de la letargia i s’apressen a germinar i florir en un sol dia, sabedores que la bonança és un somni de curta durada. Però a nosaltres ningú no ens en va parlar, de les plantes del desert, ni de la seva vida efímera. Tant de bo algú ho hagués fet. I quan per fi vam arribar a port, el port no existia: només hi havia més aigua. I la brúixola va començar a girar en totes direccions. I les sirenes van emmudir (un silenci eixordador), com si mai no haguessin cantat amb més desig que gaudir de l’espectacle de veure els vaixells destruïts contra les roques, de castigar sense compassió qualsevol incaut que s’atrevís a navegar amb la innocència d’un infant: d’elles era la mar, només d’elles; cap mortal no hi era benvingut. Però tampoc no ens en van parlar, de les sirenes. Ni dels vaixells destruïts en senyal d’amenaça. I quan vam arribar al port que no era port, els somriures es van desfer en llàgrimes de sal. I l’aire es va tornar a fer espès i pesat com el plom. I vam voler parlar i ens van fer callar. Cops, crits i tot tipus de malediccions. Silenci. Silenci! I ens van arrencar les il·lusions de les mans, arrabassant-nos-les amb la fúria de qui no tindrà mai una joia semblant, deixant-nos la pell en carn viva. I ens vam mantenir dempeus, però mantenir-se dret no és suficient a bord d’una nau que s’enfonsa; a bord d’una nau de paper a qui mai ningú no havia equipat per poder flotar amb fermesa sobre l’onatge. I ens en vam tornar cap a casa, cadascú a la seva. A la ment, el record d’aquell savi que deia que el secret per guanyar qualsevol partit és que, si tu tens la pilota, l’altre no la té: sent conscients de sobte que ens havíem equivocat de pilota; que el partit s’havia jugat sempre molt lluny d’allí. I ara som tots a casa. I aquí continuem: cadascú a la seva. I encara ens llepem les ferides i encara ens dol la desil·lusió que ens va estripar l’ànima. Però el viatge ens va fer més savis. I ara ja sabem de sirenes i de flors de desert efímeres i de pilotes i d’on es juga el partit que veritablement importa. I tenim el convenciment, més que mai, que la mar és de tothom i que cap ésser mitològic no ens impedirà de tornar-hi a navegar, algun dia. Ja no esperarem una travessia tranquil·la, ara ja sabem que haurem de fer front a infinitud de d’amenaces: sols necessitem una nau més ben equipada. I somriem.

Va ser una catarsi col·lectiva. Milions de persones remant alhora i en la mateixa direcció, rere cants de sirena que ens repetien que allò que havíem cregut de petits en realitat havia estat sempre l’única creença possible

Si tu tens la pilota