M’aferro amb dents i ungles a l’escalfor i la tendresa de la vida petita, la dels petits gestos: a les abraçades incondicionals de la filla, a un esmorzar tranquil sense rellotge i al t’estimo de bona nit que no falla mai

Emergència: 1. Esdeveniment greu que en cas de produir-se demana una acció immediata. “... i ara la història ja s’ha escrit i és aquesta i no és una altra...” Les catàstrofes, sobretot si són properes, ens xuclen. En un primer moment és impossible parar atenció a res que no sigui la desgràcia en qüestió. Necessitem saber-ho tot. Dades; volem dades que ens permetin fer-nos una idea de la magnitud del desastre. Els mitjans de comunicació s’hi aboquen de ple amb programes especials, debats i tertúlies, amb experts i testimonis, amb periodistes a primera línia. Se’n diu vocació de servei, però també ambició de ser els primers, els més exhaustius, els més originals a l’hora d’enfocar el tema. Les xarxes socials han amplificat aquesta necessitat d’estar permanentment actualitzats amb un poti-poti on les notícies rellevants, els rumors, la informació de servei, el cunyadisme i les fake news van de bracet. Tot plegat és un daltabaix emocional i neuronal. Un remolí que ens atrapa i ens engoleix. Jo ja fa dies que no puc llegir més notícies ni articles sobre les inundacions al País Valencià. No puc perquè n’estic cansada. I no vull dir farta, sinó esgotada. He desconnectat com un acte reflex de supervivència i això també em genera malestar; com si el fet de pensar-hi constantment, d’abocar-hi tota la meva atenció, pogués ajudar d’alguna manera a aquells que ho estan patint en primera persona. Sento que els estic traint, però estic saturada: imatges i més imatges de veïns amb les vides desmuntades; fang i dades de litres d’aigua caiguts per metre quadrat; fang i vehicles destrossats i xifres de desapareguts. I fang. Morts. I fang. I tant de dolor, tant de patiment. I tanta, tantíssima incompetència per part dels responsables de gestionar aquella situació d’emergència. “... torneu-me el que hem perdut / els gestos / les paraules/ aquell consol el vull / també era meu.” No hi ha consol, només irresponsabilitat, incapacitat i menyspreu cap a les famílies dels morts i tots aquells que ho han perdut tot. No hi ha consol ni penediment. No hi ha conseqüències tampoc. Perquè, més enllà de declaracions i contra declaracions, de retrets, d’acusacions, de promeses de canvis, de projectes a llarg termini, d’intencions que no arriben ni a ser bones, més enllà de la façana i l’ara hem de quedar bé, mai passa res. Recuperada la rutina, reconciliats amb la normalitat, tot continuarà igual. Sempre és així. I això és desesperant, angoixós i exasperant. “... i cada cop més gris el cel.” Emergència: 2. Acció d’emergir. Mentrestant, a l’espera del gran miracle (senzillament, una mica de seny i de sentit comú per part de qui mou la vara), m’aferro amb dents i ungles a l’escalfor i la tendresa de la vida petita, la dels petits gestos: al privilegi de viure envoltada de verd i d’animals, a les abraçades incondicionals de la filla, a un esmorzar tranquil sense rellotge, al t’estimo de bona nit que no falla mai, a un karaoke improvisat dins el cotxe, a la feina ben feta, al dinar amb l’amiga que hi és sempre, al dolor de la bellesa de Roger Mas o als llibres, sobretot als llibres. A les paraules que donen sentit a tot i a la poesia que cura, com la de Mireia Calafell, de qui avui n’he robat alguns versos i el títol de l’article. Perquè malgrat tot sempre queda l’esperança i algun dia, potser algun dia, arribarà l’emergència més desitjada. “... hi ha relats hi ha llegendes memòria / una llengua remota que convoca la vida / la vehemència tenaç de qui creu en el sí / de qui vol resistir i vol fer demà.”

M’aferro amb dents i ungles a l’escalfor i la tendresa de la vida petita, la dels petits gestos: a les abraçades incondicionals de la filla, a un esmorzar tranquil sense rellotge i al t’estimo de bona nit que no falla mai

Si una emergència