Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Sicaris

Hi ha anuncis que al primer cop d’ull impacten. “Matem per encàrrec”, diu un cartell a peu de carretera. Resulta que és una empresa de control de plagues. Per llegir no n’hi ha prou amb la vista; ens calen els cinc sentits

Aquest estiu ha fet una calor de por. Per sort, sembla que ja dona el baix. Algun dia d’aquests fins i tot diuen que plourà. Això significa que les excursions a la platja s’acaben. De totes maneres, arribar-se a la Costa Brava, ara, és un moment. Anys enrere desplaçar-s’hi des de la Plana de Vic en plena canícula, i sense aire condicionat al cotxe, era una murga. N’hi havia de valents que s’atrevien a fer les giragonses de la interminable costa de la Salut. Una parada a la Font Moixina d’Olot per refer-se de l’empatx de revolts gairebé era obligada per airejar-se i prosseguir en condicions l’excursió cap a mar. Avui, en canvi, aquest trajecte és un passeig. Tant va bé per l’Eix Transversal com per Bracons. Segons d’on es ve i on es va fins i tot millor per Bracons. Això sí, creuar les Preses és un via crucis. Les cues a segons quina hora són de campionat. Però tot té una part bona. La dels embussos és que van bé per badar. A les Preses, badant en sentit Vic, segur que més d’un conductor s’ha fixat en un rètol a peu de carretera que diu: “Matem per encàrrec”. No és el que sembla. Es tracta d’un anunci d’una empresa de plagues. Maten cuques, per entendre’ns. Però a primer cop d’ull, i només amb una llambregada, el missatge gairebé espanta.

Aquest fet, que per si sol segurament no passaria de comentari distès en una conversa d’estiu, és una palanca per escriure unes notes sobre els diferents registres de la llengua i les lectures de vacances. Llegir, encara que no ens ho sembli, no es fa només amb la vista, sinó amb els cinc sentits. Hi ha textos que suggereixen més que expliquen. M’hi va fer pensar mesos enrere el periodista Antoni Bassas que, amb motiu de la presentació del llibre Bon dia, són les vuit! al Casino de Vic, va recordar que a La Codorniz, aplaudida revista satírica editada durant el franquisme, s’hi va publicar un dibuix d’un pagès que menava un burro per la carena d’una muntanya. El burro va estimbar-se rostos avall i, com que el pagès es deia López, el text resava: “El burro de López, rodó”. El que aparentment semblava una innòcua descripció, en realitat era un dard enverinat cap a Laureano López Rodó, poderós ministre del franquisme. Escriure “El burro de López, rodó” era una fórmula de dir el que no es podia dir. L’enginy servia d’instrument per driblar la censura.

Avui, sortosament, no cal fer tants revolts. El llenguatge periodístic generalment no fa gaires floritures. Sol ser més eixut. És lògic, perquè la informació requereix claredat. Un registre literari, més expressiu i evocador, és susceptible d’interpretacions vàries, fet que pot situar un text més a prop de l’ambigüitat no buscada que de la claredat desitjada. No obstant això, el llenguatge figurat sovint diferencia un insípid text d’un saborós article. Un exemple: La Vanguardia titulava a la secció d’Internacional “Trump apunyala May per l’esquena”. Es tractava d’una visita de Donald Trump a Londres en què el president dels EUA en comptes de fer el compliment a Theresa May es va dedicar a exalçar Boris Johnson, company incòmode de l’aleshores primera ministra i, ara, nou i polèmic premier amb el Brexit a tocar. Per tant, era un titular ben jugat i vist amb perspectiva, sí: va ser una punyalada en tota regla.

De titulars metafòrics que criden l’atenció a EL 9 NOU n’han aparegut molts. Alguns més reeixits que d’altres. Des de “El Manlleu eixuga el Poble Sec”, amb què s’encapçalava la crònica d’un partit crucial que van guanyar els manlleuencs a l’últim sospir, fins al “Crivillé fa una paella a València”, per explicar que el pilot de Seva havia caigut durant la cursa del Gran Premi de la Comunitat Valenciana. A vegades n’hi ha que costen d’interpretar. Malament, perquè els titulars no haurien d’anar amb prospecte d’instruccions, sinó que s’haurien de defensar per si sols. Això no vol dir que no es puguin fer al·legories perquè en el llenguatge periodístic res no pot ser literal: la lletra, una convenció de l’escriptura, per si mateixa ja és una representació.

Potser per això quan llegim mai no podem baixar la guàrdia. A vegades en va, com el dia en què una companya va trucar als bombers perquè havien salvat un gos accidentat en un cingle a Tavertet. El va rescatar el Grae, però va escriure que l’havien salvat els de Gaes. El Grae és un grup de recerca especial dels bombers; Gaes, una empresa d’audiòfons. No calia esforçar-se a buscar-hi un doble sentit. Simplement, era un error.

La realitat, per sort, a vegades és més senzilla. Ho demostra que fa unes setmanes els diaris publicaven que un quadre del pintor holandès Jan van Huysum, considerat una obra mestra del Barroc neerlandès, ara tornarà al Palau Pitti de Florència d’on se l’havien endut els nazis durant l’ocupació d’Itàlia. El quadre es veu que es coneix com Un gerro amb flors. I, quan un se’l mira, resulta que és… un gerro amb flors.

Llarga vida a les metàfores, però que de tant en tant es diguin les coses pel seu nom tampoc no està malament. Comprovar que el gos de Tavertet no era sord, que Trump no va assassinar May i que els de l’anunci de les Preses no són sicaris al capdavall tranquil·litza. Respirem.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.