Som com ratolins mig desmemoriats enfilats a una roda que gira i gira sense parar i mentrestant la vida, l’autèntica, ens fuig de les mans

Just do it! A finals dels anys vuitanta Nike ens motivava a calçar-nos les esportives amb aquest eslògan convertit amb el temps en referència mundial de la publicitat. Vinga, no t’ho pensis tant: just do it! Senzillament, simplement, fes-ho! Trenta-cinc anys després de la seva aparició, el lema –ideat bàsicament per fer-nos aixecar el cul de la cadira– s’ha convertit en el modus vivendi de bona part de la societat, que fa, fa i fa. Fem, fem i fem. Tot el dia fem. Vivim absorbits per l’activitat, sigui de la mena que sigui. D’alguna cosa hem de viure, em direu; hem de treballar. Sí, és clar, però més enllà de la feina, més enllà dels obligats malabarismes per arribar a finals de mes, ens han venut (i hem comprat) tot un seguit de necessitats i falses obligacions que ens encadenen a una rutina absolutament desmesurada i consumista. No n’hi ha prou amb menjar sa, hem d’incorporar superaliments als àpats; no n’hi ha prou a tenir vacances, hem de planificar viatges i fotografiar-ho tot; no n’hi ha prou amb fer exercici, equipem-nos com toca i que ens quedi bé... Hem d’estar al dia de tot, permanentment informats, actualitzats. De la darrera polèmica al Twitter, del serial del moment, de la sèrie que veu tothom i la música que s’escolta. Tenim llistes de recomanacions de pel·lícules, llibres i pòdcasts per sobre de les nostres possibilitats. Aplicacions de tasques pendents i notes al mòbil amb una barreja d’enllaços que en algun moment ens van semblar importantíssims i ara no sabem ni d’on surten. Whatsapps i correus electrònics sempre pendents de resposta. Aprofitem part de les poques estones d’esbarjo per desconnectar (desconnectar-nos) amb els ulls enganxats a les xarxes socials, font d’estímuls constants. Quin descans... Repartim cors, n’esperem dels altres i som feliços així, addictes a la dopamina, la ja famosa hormona de la felicitat. Però, en realitat, la velocitat amb què vivim ens impedeix viure. Ho explica el poeta i assagista José Toledino Mendonça a Petita teologia de la lentitud (Fragmenta, 2017): “Passem per les coses sense habitar-les, parlem amb els altres sense sentir-los, reunim informació que no acabarem de pair mai”. Hem perdut les ganes i la capacitat de centrar-nos més de pocs minuts en una mateixa cosa, fet que –asseguren alguns psicòlegs i neuròlegs– pot acabar convertint-se en un problema social de grans magnituds. Vivim dispersos; teixim connexions mentre desfem vincles. Tothom tan a prop i alhora tan lluny. Ens interessa tot poca estona i sense gaires detalls. D’aquesta manera, què ens acaba important en realitat? Com podem empatitzar amb els que ens envolten si amb prou feines en sabem res? Quina mena de relacions estem creant? Toledino reivindica la necessitat d’afluixar el ritme, de viure més lentament i explorar l’espera, el desig i l’art de no saber. Milan Kundera a La lentitud, publicat ja fa més de trenta anys (trenta!), demana així mateix recuperar una vida més pausada perquè “quan les coses passen massa de pressa, ningú no pot estar segur de res”. L’escriptor txec apunta també que la pressa ens condemna a l’oblit. El grau de lentitud, afirma, és directament proporcional a la intensitat del record, mentre que el grau de velocitat és directament proporcional a l’oblit. Som com ratolins mig desmemoriats enfilats a una roda que gira i gira sense parar i mentrestant la vida, l’autèntica, ens fuig de les mans. Fem, fem i fem sense pensar gaire, una mica estabornits i força cansats. Vam tenir una oportunitat immillorable d’aturar la roda durant la pandèmia però la vam deixar escapar i l’engranatge, gegantí, va engegar de nou i gira que gira un altre cop. Potser un moment determinant com aquell per frenar el ritme en un àmbit global no tornarà a arribar i potser l’única opció és ben senzilla i individual: Just do it. Simplement fem-ho.

Som com ratolins mig desmemoriats enfilats a una roda que gira i gira sense parar i mentrestant la vida, l’autèntica, ens fuig de les mans

Simplement fem-ho!