Sopant amb el prestigiós urbanista portuguès Nuno Portas, va comentar que en l’àmbit de l’urbanisme Espanya era el país, dels molts en els quals havia treballat, en què l’urbanisme estava més judicialitzat

He llegit amb interès la seqüència d’articles iniciats per Josep Pujadas a EL 9 NOU entorn de la síndrome del tècnic, amb rèpliques de Lluís Cuspinera i Xavier Ludevid, i amb una contrarèplica de Josep Pujadas. Aquest article pretén aportar una mirada addicional entorn d’aquesta qüestió, des de la pròpia experiència i a partir de tramitar, durant 45 anys i des de la iniciativa privada, llicències d’obres, fet que m’ha permès tractar directament amb molts tècnics municipals. La primera consideració que cal fer és que la gran majoria de tècnics que he conegut porten a terme una feina eficient, vocacional, valuosa i estratègica i també cal un especial reconeixement al treball dels arquitectes municipals en petits municipis, sovint mal pagat, precari, amb insuficients mitjans tècnics de suport i no exempt de riscos. En els darrers anys –demano disculpes per la segona referència personal– he hagut de fer dictàmens pericials per defensar als jutjats tres arquitectes municipals osonencs de petits municipis que han estat objecte d’inversemblants demandes penals (!) per discrepàncies amb el contingut d’informes emesos en el seu àmbit competencial. De fet, ja fa molts anys, sopant amb el prestigiós urbanista portuguès Nuno Portas, va comentar que en l’àmbit de l’urbanisme Espanya era el país, dels molts en els quals havia treballat, en què l’urbanisme estava més judicialitzat. Tot i així, con en qualsevol col·lectiu professional, hi ha excepcions a aquesta generalitzada bona praxi, algunes de les quals eren objecte de descripció en el primer article de Pujadas. Aquestes excepcions, filant més prim i caricaturitzant-les una mica, crec que es poden distingir en tres tipologies diferenciades, que es produeixen majoritàriament en els municipis grans. 1. Els tècnics municipals que estan instal·lats en una torre d’Ivori, arrogants i prepotents en el tracte amb els companys lliberals, comportament a vegades reactiu per les pròpies inseguretats o temors d’errar. 2. Els tècnics que estan en el món de Matrix, immersos en una realitat paral·lela. Sol passar en arquitectes que no han exercit mai en l’àmbit privat de la professió. Tendeixen a sacralitzar la normativa i interpretar-la de la manera més restrictiva possible. 3. Els illuminatos, creient-se que cada llicència objecte de revisió pot amagar un petit Hard Rock i que ells són els murs de contenció contra l’especulació, per salvar el municipi i l’arquitectura d’aquests malfactors. Tot i així, el principal problema, al meu entendre, en la tramitació de les llicències d’obres no recau en els tècnics municipals, que majoritàriament fan el que poden i més, sinó en dos aspectes fonamentals: 1. Una hiperinflació de normativa urbanística i tècnica que, a més, és confusa i contradictòria. 2. Un crònic i pandèmic retard en la concessió de les llicències d’obres i tramitacions urbanístiques. La normativa urbanística, a la qual s’han d’adaptar els projectes arquitectònics, en molts casos és excessiva, ambigua i contradictòria, i es presta a diverses interpretacions. A Barcelona els tècnics municipals dels diferents districtes tenen un màster de tot el ventall de possibles interpretacions. Quan la normativa no és clara i diàfana, la por d’equivocar-se o l’integrisme regulatori condueixen inevitablement al retard en la concessió de la llicència i a la indefinició del concret aprofitament edificable que pot tenir un determinat solar o un edifici al nucli antic d’alguna població. Els que pateixen normalment les conseqüències d’aquestes indefinicions i retards no són “els especuladors immobiliaris i els promotors amb ulls de dòlar que sempre busquen el forat per on esmunyir-se”, segons considera Xavier Ludevid, sinó el petit promotor que, arriscant, vol fer una reduïda promoció d’habitatges o l’autopromotor que, en alguns casos, pot trigar més de dos anys a tenir la llicència d’obres per construir el seu propi habitatge. Els grans promotors solen tenir clar que per fer determinats trajectes es pot circular per carreteres comarcals farcides de revolts o bé per autopistes, òbviament de peatge. Fent un acudit entorn d’aquestes dues greus deficiències, es podria demanar a la intel·ligència artificial, per exemple, com es podria tenir una normativa urbanística de l’àrea metropolitana que fos clara i no interpretable o també quins mecanismes caldria utilitzar per aconseguir la puntual concessió de llicències, dins dels terminis legalment establerts, a l’Agència Catalana de l’Aigua, a les comissions territorials d’Urbanisme o als ajuntaments com Barcelona, Badalona i Sant Cugat, entre molts d’altres. És possible que la contesta del ChatGPT o el DeepSeek fos: “Per demanar miracles cal anar a Lourdes”.

Sopant amb el prestigiós urbanista portuguès Nuno Portas, va comentar que en l’àmbit de l’urbanisme Espanya era el país, dels molts en els quals havia treballat, en què l’urbanisme estava més judicialitzat

Síndrome de les tramitacions de llicències