Les revoltes de la societat siriana contra un règim autoritari, la implantació parcial de l’Estat Islàmic i les intervencions de Rússia o els Estats Units van generar un escenari dolorós de destrucció humana, cultural i econòmica

Aquest és el títol del llibre amb què l’arquitecta i poeta Cristina Àlvarez Roig va guanyar el Premi Jordi Pàmias del 2022, que publica Pagès editors. Síria sense flors, que inclou una il·lustració i un bell epíleg d’Israel Clarà, constitueix una evocació commoguda d’un poble que des de fa dotze anys viu un calvari que sembla inacabable, tot i l’estabilitat aparent. Per adonar-nos que no podem parlar d’una pau consolidada, n’hi ha prou d’esmentar les recurrents incursions turques per atacar els kurds a la zona que ocupen de Síria, tot i que la invasió d’Ucraïna ha desviat cap a aquella guerra l’atenció dels mitjans de comunicació i s’hi ha afegit la dura guerra derivada de la incursió sagnant de Hamàs a Israel. Les revoltes de la societat siriana contra un règim autoritari, la implantació parcial de l’Estat Islàmic (ISIL o Daeix), les intervencions de Rússia o els Estats Units, la implicació dels xiïtes libanesos, les accions repressives del govern sirià... van generar un escenari dolorós de destrucció humana, cultural i econòmica que provoca desolació entre els qui estimem un país sense el qual no podem entendre en profunditat la nostra pròpia civilització, que deu tant a Roma i Grècia, però també al llegat hebreu, siríac i mesopotàmic. Aquest magnífic Síria sense flors té com a punt de partença un viatge de l’autora el 2010, poc abans de l’esclat del conflicte bèl·lic, però es desplega sobre el període de la guerra i les seves víctimes, algunes ben concretes com un nen, un pare o un treballador social que es disfressa de pallasso per animar la mainada (“Els teus ulls plens dels seus eren un mar d’estrelles”). Com reclamava Walter Benjamin, els protagonistes anònims de la història. Al llarg de les pàgines de Síria sense flors retrobem l’exquisit treball formal que caracteritza l’obra de Cristina Àlvarez, amb un ritme mesurat, una expressió continguda, una tensió precisa sobre cada mot, sobre cada vers... I hi celebrem la sensualitat subtil que amara l’escriptura d’aquesta autora: “Olor de mel i ametlles, cabassos de festucs / i en safates d’argent pètals de roses roges”, però també la consciència històrica (“d’aquest present que ara és Roma i Bizanci, / que ara és l’Islam: pell sobre pell de segles”, “Trepitges les tessel·les mil·lenàries / i sents com et recorre el fred del temps”) i la densitat reflexiva: “Em sé invisible / dins un vaivé de gent igual que onades”. Síria sense flors és un poemari oportú, perquè transmet un missatge de fons que compartim i que ens agermana, però alhora és una fita rellevant en la trajectòria literària de Cristina Àlvarez Roig, perquè hi aconsegueix teixir versos memorables, com: “La nit fa olor d’encens i una lluna pleníssima / travessa els arabescos per encendre d’estels / la cambra que m’acull” o, des de Palmira: “Onades de silenci, / dunes de vent, la memòria enterrada”.