No ens mereixem aquest empatx fins a l’afartament de política, on segons el meu punt de vista s’arriba a extrems grotescos

A Déu gràcies, ja s’ha acabat el trasbals de les municipals i les autonòmiques en les autonomies impostades en la transició. De fet en això de les autonomies de segona categoria ja n’hi ha com Andalusia i Castella-Lleó que, anticipant les eleccions, han pujat a la primera divisió que conformaven Catalunya, Euskadi i Galícia, és a dir on el factor cultural d’idioma i en les dues primeres la tradició històrica feien raonable aquesta distinció i que votessin a part de les municipals. Només falta saber si Madrid es voldrà independitzar del tot o s’hi voldrà agomboiar. Però l’empatx continua, en menys de dos mesos tenim les generals. En l’àmbit municipal toca governar a qui ha guanyat clarament, altres intentar pactes recargolats, amb justificacions rebuscades si són per apartar els primers elegits. Això no passa a França, on si no s’assoleix majoria una segona volta entre els dos primers confirma l’autoritat de l’alcalde. El títol de l’article ho deixa clar. No ens mereixem aquest empatx fins a l’afartament de política, on segons el meu punt de vista s’arriba a extrems grotescos. Portem des del 1979, més de 40 anys, els mateixos que va durar el franquisme, votant amb les mateixes pautes i dinàmiques quan els temps han canviat i molt. Tenim com sagrats els 15 dies de campanya i el de reflexió, quan copsem que mesos abans d’encetar-los ja circulen enquestes que quasi mai encerten. També veiem com en el dia de reflexió, prohibits els sondejos, se’n publicaven a les edicions de premsa catalana a Andorra. Quins ridículs. Per ridícul espantós, les connexions a les 8 del vespre. En punt, tot just tancar els col·legis i per donar uns sondejos a peu d’urna que costen temps i esforç. Totes les televisions, ràdios i diaris competeixen entre ells, sense coincidir i amb esguerros pregons com donar a Trias tercer quan finalment va guanyar. No es poden esperar com a molt un parell d’hores per donar els resultats reals? Hem de seguir amb aquesta avidesa per ser els primers en tot? No accelerem massa el temps estressant-nos? Necessitem un slow food en política? Potser també estaria bé no obligar els candidats que a mitjanit del primer dia de campanya estiguin desperts per fer l’enganxada de cartells. Àdhuc que La Vanguardia, El Periódico, etc., desterressin el costum d’obligar a fer-se la fotografia a tots els candidats de Barcelona en situacions cada cop més rebuscades. Tots, tant els que realment es juguen les garrofes com els que ja es veu que seran outsiders, Ciutadans i Valents, però que segueixen xarrupant portades i espais de tele amb temps controlats igualitaris. Oi Grau i Parera, ara definitivament al pou de l’oblit? Tocaria fer cas a Shakespeare quan posa en boca de Hamlet, príncep de Dinamarca, al comprovar que tots anaven pets a la cort on arribava, al dir-li el seu criat que aquesta era el costum, que n’hi haurien de més honorades amb el seu trencament que amb la seva observança. Trenquem doncs costums del segle passat de difícil manteniment en la nova era digital. Però sobretot, en aquest país encara el nostre, de la compra de vots per correu a Melilla o en altres indrets on el caciquisme encara té un pòsit de record, no trenquem la tradició de votar amb paperetes i que tres soferts valents davant dels apoderats i interventors, al punt del tancament, les comptin i recomptin una a una. De fet de les prop de sis o set-centes de cada mesa, amb les abstencions creixents, enllesteixen la feina en poc més d’una hora. No caiguem mai en la temptació d’acceptar el vot electrònic, malgrat el que diguin els moderns. Qui ens pot assegurar en la nostra democràcia plena, on els Pegasus espien il•legalment catalans i els Villarejo campen pel seu aire i benefici, que no es manipulés? Hem de seguir en aquesta tradició del paper mentre esperem que en canviem d’altres, sobretot aquesta de les enquestes manipuladores i aquest frenesí per ser els primers d’equivocar-nos de premsa, teles i ràdios. Per sort, EL 9 NOU que m’acull s’ha comportat esplèndidament en aquest sentit, donant veu i fotografia a munió de candidats i components de les llistes, en justes proporcions segons les posicions en elles i segons la grandària dels municipis, en un exemple de treball ben fet, que s’acosta a aquest slow food polític. Qui volia les podia llegir i tornar a repassar en la calma de la llar, en plantofes i sense els munts d’informacions amb promeses que no porten enlloc. No cal doncs que el dia de les votacions, just tancar col·legis, ens mortifiquin amb aquestes exclusives a correcuita banals. Esperem una horeta i mitja, slow food polític, i ho pairem molt més bé. Després el menú és clar. A Catalunya el PSC guanya en vots, Junts en alcaldies i ERC en nombre de regidors, tot ben amanit i tots contents o resignats. Ara tocaria deixar governar, aquí encara queden dos anys per a les eleccions a la Generalitat. A les espanyes, els resultats de PP i Vox han dinamitat la presidència de la UE de Pedro Sánchez, malgrat que això comporti encara més desprestigi a Europa del que han guanyat a pols, més ben dit a cops de porra i de sentències, des de l’1-O. Li quedaven sis mesos i ara en dos ho enllestirem, un altre empatx. Un fred gaspatxo electoral en plena calor. Finalment, felicitar a tots els que han participat en el que en diuen la festa de la democràcia, components de llistes, elegits, els que tindran responsabilitats de govern i els que van treballar de valent a les meses per assegurar-nos una neteja que ja dic electrònicament no tindríem. Canviem el que calgui i mantinguem el que toca.

No ens mereixem aquest empatx fins a l’afartament de política, on segons el meu punt de vista s’arriba a extrems grotescos

‘Slow food’ a la política. Empatx