La política és un gran mercat d’idees i, per saber si t’agraden o no, hauria de ser obligat escoltar quan algú s’explica

M’agrada anar en tren. Una cosa és anar en tren i una altra en Rodalies. La sensació de perdre el temps dalt d’un Rodalies és incòmode. Tenen la seva pròpia cadència, una mena de no res que no va enlloc. De fet, quan ets dalt del Rodalies, a Centelles o a Sant Quirze, sempre acabes encaparrat en la mateixa pregunta: “I jo, què carai faig aquí?”. En canvi, la sensació que acompanya un viatge en alta velocitat és d’una civilitat educada. La velocitat, quan és ordenada, pot arribar a ser molt plaent. Una altra cosa –molt diferent– és viure amb presses, instal·lats en la dictadura de la immediatesa.

Avui la societat ha perdut el control i l’ha regalat a la tecnologia. Atribolats, tot s’ha de respondre a l’instant i el temps per pensar se’ns ha escolat mentre remenem l’iPhone. Ens hem obligat a saber-ho tot i a saber de tot. Aquestes maleïdes presses han trinxat la virtut de l’anàlisi, de la reflexió i del repòs, i l’han convertit en un record d’un altre temps.

La societat necessita una pausa que no sap trobar. Aquesta sensació és més angoixant si la barregem amb la dictadura de quedar bé. Fer el rendez-vous al políticament correcte em sacseja, em molesta, i m’activa l’ànima rebel que porto dins –sí, parlo de rebel·lia vestint corbata perquè la corbata no lliga l’ànima al conformisme, no caiguem al parany.

La manera de reconèixer una societat democràticament sana és observant si manté la capacitat de fer-se preguntes en veu alta, i si es poden respondre amb llibertat. De fet, amb respecte i amb educació s’hauria de poder preguntar tot, tal com ja explicava fa vint anys als meus alumnes de Periodisme a la Universitat de Vic.

Saber preguntar vol dir fer-ho des del respecte i el respecte vol dir tenir clar que la resposta pot ser un sí o un no. Aquesta norma també s’ha d’aplicar a la política, que viu de fer-nos preguntes.

La política és un gran mercat d’idees i, per saber si t’agraden o no, hauria de ser obligat escoltar quan algú s’explica. Aquests dies, però, l’opinió pública s’ha deixat portar pel que diran. En aquest ambient, el políticament correcte ha intentat silenciar el dret a dir que no a les coses que el govern espanyol no ha fet bé.

Els fets són coneguts. El govern de Sánchez va presentar al Congrés un decret pretesament social sense haver-lo parlat ni discutit. Sánchez volia imposar “perquè sí” una macedònia de propostes que no responien a cap escut social. A partir d’aquí, el no de Junts a aquest nyap va desencadenar un linxament descontrolat. Una mena de cacera de bruixes cap a qui tenia el coratge d’actuar responsablement. Junts s’havia atrevit a trencar la lògica dels que decideixen què està bé i què no i això ja era suficient per dir-nos de tot.

Doncs no senyor, als governs se’ls ha d’exigir que treballin bé i se’ls ha de dir que no quan barregen naps i cols en un debat. Malament quan no saps dir que no quan veus que et fan trampa. Reivindico el dret a dir que sí quan estàs d’acord amb el que se’t planteja i a dir no quan es lesionen els interessos del teu país. De fet, penso que un sí o un no expressat a consciència hauria de ser una obligació mínima per a qualsevol càrrec electe.

Set dies després, i havent aguantat la pressió, el PSOE i Junts hem pactat un nou decret que garanteix l’augment de les pensions i les bonificacions per al transport públic, entre d’altres. Res del que se’ns havia acusat era veritat. Possiblement, ara que arriba el cap de setmana és un bon moment per entendre que tan dolentes són les presses com la dictadura de quedar bé.

Els països no es fan responent de pressa i corrent les preguntes serioses. Actuar amb cap té poc a veure en dir amén jesús a les idees de caveguet d’uns quants. Potser ja és hora de reconèixer l’ànima social de Junts, i del catalanisme polític, més efectiva, convençuda i compromesa que tantes veus que, a l’hora de la veritat, sempre troben una excusa per flaquejar.