Cal repensar com i què s’ensenya, com i què s’aprèn, com i què s’avalua i després, només després, ja parlarem de com i què es penalitza a les PAU

Avui és el darrer dia de les proves d’accés a la universitat (PAU), que recordarem pel canvi de model però, sobretot, per les delirants esmenes d’última hora sobre els criteris de correcció lingüística que s’hi aplicaran. Les vacil·lacions sobre com s’han de penalitzar les faltes no és sinó l’enèsima banalització del rol que ocupa la llengua en l’educació i, per extensió, en la nostra societat. Els coneixements lingüístics que s’han d’assolir al llarg de les etapes educatives obligatòria i postobligatòria constitueixen la base per al pensament propi i per a l’aprenentatge, i han de permetre als nostres joves saber-se expressar, oralment i per escrit, amb adequació i correcció. Per això, posar el focus sobre les “faltes d’ortografia” és una reducció tan imprecisa com menyspreadora: imprecisa perquè la correcció lingüística no és només ortogràfica i menyspreadora perquè saber llengua no es limita únicament a la correcció lingüística. Però anem a pams. Respecte a la primera consideració, quan es parla de “faltes d’ortografia” en realitat tots plegats hauríem de ser més precisos i referir-nos a “errors normatius”, que són aquells errors que tenen a veure amb la normativa lingüística i que, com deia més amunt, no són només d’ortografia. Un text correcte lingüísticament és un text sense errors d’ortografia, però també exempts d’errors lèxics, morfològics i sintàctics. Vet aquí un exemple (en cursiva) de cadascun d’aquests quatre tipus d’errors: escriure cantarán i no cantaran és un error d’ortografia perquè, d’acord amb les regles d’accentuació, una paraula aguda acabada en -an no s’accentua. A la frase “Durant l’operació tornada hi va haver moltes incidències de tràfic” hi ha un error lèxic, perquè es produeix una confusió entre els mots trànsit/tràfic, i aquesta confusió és de significat: no hi ha cap error d’ortografia en aquest paraula, és a dir, no és que tràfic estigui mal escrit, sinó que el mot correcte per definir la circulació de vehicles és trànsit, mentre que tràfic es refereix a l’intercanvi de mercaderies. Per il·lustrar un error morfològic podem centrar-nos en aquesta frase: “No tinc ni un euro a la compte corrent”; de nou, ni la ni compte estan mal escrits; aquí cal saber que compte és un nom masculí i, per tant, l’article que l’acompanya ha de ser el i no la (probablement l’error es comet per interferència del castellà, en què cuenta és un mot femení). I, finalment, un exemple d’error sintàctic el trobem en aquesta frase: “No sé perquè has vingut”. Aquí potser algú podria veure-hi una falta ortogràfica (cal escriure per què, és a dir, els dos mots separats i no junts), però si anem a l’arrel del problema, el que volem expressar no és una causa sinó una pregunta indirecta i, per tant, el connector causal perquè no ens serveix. Un cop il·lustrada la naturalesa, l’origen i la possible causa dels diferents errors que podem cometre, resulta evident que per escriure un text correcte des del punt de vista lingüístic cal comprendre com funciona la llengua. Mentre escrivim, les decisions lingüístiques que anem prenent només seran encertades si coneixem com s’escriuen gràficament les paraules (ortografia), quin significat tenen (lèxic), quines formes adopten (morfologia) i com es combinen entre elles (sintaxi). Pel que fa a la segona consideració, quan més amunt afirmava que saber llengua no es limita únicament a la correcció lingüística, ens referim al fet que no cometre errors no és suficient. És un requisit per fer-la servir bé, però cal mobilitzar altres coneixements. L’objectiu d’aprendre una llengua és poder-nos comunicar. I esdevenim competents comunicativament quan produïm missatges orals i escrits que són adequats (al context i als destinataris), coherents (amb la informació clara) i cohesionats (amb les idees ben connectades). Un text descontextualitzat, mal puntuat i amb idees incompletes o desorganitzades no funciona. No s’entén, i això és més greu que oblidar-se una dièresi. Oi que quan volem cuinar un plat no n’hi ha prou agrupant els ingredients, sinó que cal conèixer-ne les propietats, com combinar-los i quins processos hem de seguir? De manera anàloga, per elaborar un producte lingüístic necessitem saber llengua i posar-la al servei de la comunicació. Com més dominem el sistema lingüístic i més coneguem com funciona i com el podem explorar, més possibilitats tindrem de cuinar bons àpats comunicatius. Per això, la polèmica d’aquests darrers dies em sembla irrisòria davant el colossal repte que cal afrontar: és fixar-se en una branca en comptes d’observar el bosc, és matar mosques a canonades, és amagar el cap sota l’ala i és, també, repartir culpes a tort i a dret. Ara reben els joves que avui acaben les PAU, però tots plegats estem pagant les conseqüències d’un ensenyament-aprenentatge de la llengua mal entès: l’enfocament comunicatiu, primer, i el competencial, després, han desatès els coneixements lingüístics i la reflexió sobre la llengua. Cal repensar com i què s’ensenya, com i què s’aprèn, com i què s’avalua i després, només després, ja parlarem de com i què es penalitza a les PAU. Però és d’una insensatesa supina posar els carros davant dels bous.

Cal repensar com i què s’ensenya, com i què s’aprèn, com i què s’avalua i després, només després, ja parlarem de com i què es penalitza a les PAU

Sobre llengua, més enllà de les PAU