La gent viu en un espai que anomena ciutat, però només se sent ciutadà si hi ha projecte compartit, si no és així no es respecta el veí, ni les normes, no hi ha sentiment de responsabilitat

Les properes eleccions municipals tornen a posar a la palestra un tema que no és exclusiu de Vic però que la nostra ciutat ha viscut i patit d’una manera més que explícita en aquesta darrera legislatura. És coneguda la manca de pes específic del sentit de comunitat que estan patint els pobles i ciutats en el que podríem anomenar món occidental. L’individualisme està més present que mai i això dificulta enormement el fet que les persones ens sentim identificades amb una comunitat i que, per tant, actuem amb respecte cap als altres i cap a les normes que la regulen. La pandèmia de la covid va mostrar, de manera descarnada, aquesta situació. En el cas de Vic l’incompliment de les normes i mesures era palpable per qualsevol persona que es desplacés pels carrers de la ciutat. Aquesta situació estava en l’origen del fet que la nostra ciutat figurés, de manera continuada, en els llocs capdavanters quant a la incidència de la malaltia. Els programes electorals de les candidatures que es presenten per a les properes eleccions municipals fan incidència en multitud de mesures que, en cas de governar, la candidatura en qüestió pensa dur a terme. Una de les coses que s’oblida o que, com a mínim, no es fa la incidència necessària és en el fet que totes aquestes mesures s’han de portar a terme en una ciutat, Vic, i que una ciutat no són els carrers, places, etc., que la conformen, una ciutat és la gent que hi viu i que se sent partícip d’un projecte compartit i això és així fins i tot en el cas que aquest projecte es porti a terme en un espai sense cap mena de planificació urbana. Quan parlem de comunitat, no estem proposant una dissolució de totes les identitats en una de sola que ens iguali a tots. Al contrari, una comunitat pressuposa respecte a l’individu, al grup. El problema no està en la diferència, per tant, l’objectiu no és aniquilar-la, el repte està en la gestió de la diferència, gestió que s’ha d’iniciar amb un diagnòstic correcte que accepti i posi en valor aquesta diferència. Una vegada diagnosticada la diferència com a realitat ineludible de la nostra ciutat, una vegada rebutjada la solució uniformitzadora, una vegada acceptada la democràcia per gestionar-la, el que ens falta, per tal de seguir un únic camí, és un projecte compartit on tots, a partir de la diferència, ens puguem sentit partícips i conformadors d’una comunitat, d’una ciutat: Vic. Aquí és on entra de ple el paper que ha de jugar l’Ajuntament i especialment l’alcaldia. La gent viu en un espai que anomena ciutat, però només se sent ciutadà si hi ha projecte compartit, si no és així no es respecta el veí, ni les normes, no hi ha sentiment de responsabilitat. No parlem d’un programa electoral o d’un pla estratègic, o d’uns pressupostos, o plans d’inversió, tots aquests, i altres elements, poden formar part del projecte compartit, però no són el projecte. Definir l’objectiu del projecte compartit és fàcil. Jo puc ser i soc diferent del meu veí, puc ser dona, home, jove, vell, musulmà, cristià o agnòstic, blanc, negre, etc., etc., però m’he de sentir vigatà, ciutadà de Vic. Si no hi ha aquesta identificació no hi ha comunitat i menys encara compromís i respecte. Tot això esdevé greu quan aquesta mancança de projecte compartit es produeix dins el mateix consistori, quan es deixa de banda almenys la meitat dels regidors que restaran en una oposició a qui s’impedeix sumar i els regidors que queden al govern actuaran amb tota la bona intenció, realitzaran bones actuacions però sense sinergies. Això és així quan no hi ha lideratge i la gestió és purament reactiva. Manca lideratge capaç de tenir i sobretot comunicar un projecte compartit. Pot semblar estrany plantejar això a aquestes alçades, personalment crec que el repte que haurà d’afrontar el nou consistori és el de recuperar ciutat. Una ciutat que no és un lloc on es viu sinó que és un lloc on et sens partícip d’un projecte compartit, d’una comunitat on et sents ciutadà. El repte del proper consistori és que a la gent que vivim a Vic ens surti del cor dir: soc vigatà.

La gent viu en un espai que anomena ciutat, però només se sent ciutadà si hi ha projecte compartit, si no és així no es respecta el veí, ni les normes, no hi ha sentiment de responsabilitat

Soc vigatà