Quan despenja el telèfon i li pregunto com està, ella només respon: “Sola, estic molt sola”

Li truco cada setmana perquè no sempre tinc temps per baixar a Barcelona. M’agrada sentir la seva veu i que m’expliqui el seu dia a dia: rebre el podòleg, passar per la botiga a comprar kiwis, recollir el pa, convidar-se a un batut de xocolata, tornar a passar per la botiga (ara a comprar iogurts) i, com no, la visita obligada a la perruqueria. Viure sola quan et fas gran ha de ser molt dur. Tot i que els fills la visiten cada setmana, la soledat sempre l’acompanya. Quan l’avi vivia, sovint, en aquesta trucada setmanal que tenim pactada, m’explicava els seus records d’infància: la primera nina de cartró que li van regalar i que es va deixar fora un dia de pluja; les olives que recollia amb la germana al camp; el dia que la van enviar a viure amb les seves cosines a la capital catalana; el guateque on l’avi la va convidar a ballar abans de festejar, o el bar on va treballar tants anys sense fer cap festiu abans de poder viatjar per primera vegada a París. Però ja fa temps que, quan despenja el telèfon i li pregunto com està, ella només respon: “Sola, estic molt sola”. Va ser en una d’aquestes trucades que, fa un parell d’anys, se’m va ocórrer de convidar les àvies i els avis del meu alumnat a l’institut. Aquest juny, aprofitant el Dia Mundial de la Presa de Consciència de l’Abús i Maltractament en la Vellesa, he repetit la invitació. 27 àvies i avis ens van visitar a les aules acompanyades per les netes. Durant la visita, van aprofitar per explicar-nos com van viure la seva infància i joventut: si van poder o no anar a escola, a quina edat van haver de començar a treballar, com gaudien del temps lliure... També van subratllar la importància de protegir el català, una llengua que el franquisme es va encarregar de prohibir a les escoles i que, com bé ens van recordar, van haver d’aprendre a casa. Aquelles que no van poder estudiar ens van animar a treballar de valent a classe. I aquelles que van haver d’alimentar-se de llegums dia sí i dia també es van acomiadar de nosaltres amb aquella dita de “no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita”. Algunes de les àvies no van poder venir i d’altres van haver de fer un gran esforç per ser les protagonistes durant aquell matí. Però aquesta jornada és per a totes elles. Perquè puguem escoltar la memòria del passat que algun dia, quan el temps s’endugui les seves veus, només llegirem en els llibres d’història.

Quan despenja el telèfon i li pregunto com està, ella només respon: “Sola, estic molt sola”

Soledat