La població de gossos s’ha incrementat als nuclis urbans. I això genera problemes de salubritat, en cap cas per culpa dels animals sinó d’alguns amos que incompleixen els requisits mínims a l’hora de passejar-los

Aixecar la mirada cap a edificis de Ripoll o de qualsevol altre municipi permet descobrir elements de les façanes, balcons o sotateulades que durant dècades ens han passat desapercebuts. De vegades en lloc d’estètica urbana hi veig l’interior dels habitatges. Gent que mira la televisió, que bada per la finestra, que m’imagino que se senten sols, encara que potser només sigui una percepció errònia. Deia Paolo Vasile, conseller delegat de Telecinco, que el secret de l’audiència de Sálvame radica en el detall de “fer companyia”. Hi ha molta gent que viu o se sent sola, que connecta la tele mentre planxa, cuina o pinta, i va escoltant com quatre indocumentats moralitzen com si fossin predicadors 2.0. I així se substitueixen les tertúlies que fa mig segle es podien establir entre veïns, quan la modernor arquitectònica encara no ens havia reclòs entre quatre parets fredes en espera d’un futur gairebé sempre pitjor. D’altres persones prefereixen tenir un gos. La població de gossos s’ha incrementat als nuclis urbans. I això genera problemes de salubritat, en cap cas per culpa dels animals sinó d’alguns amos que incompleixen els requisits mínims a l’hora de passejar-los. Dia sí dia també trobo restes fecals pels carrers del barri vell de Ripoll, algunes de les quals semblen sorgides d’esfínters elefantíacs. Per això i per la reiteració durant moltíssims anys d’aquestes situacions que no s’han sabut resoldre, els ajuntaments de la comarca s’inventen periòdicament campanyes per reduir-ne l’efecte. Les més inversemblants han estat les que amenaçaven de descobrir a través de l’ADN de les caques quins eren els gossos autors de les deposicions, com si tots estiguessin censats, en tinguéssim una mostra sanguínia, i la voluntat de convertir-nos en Sherlock Holmes de la merda. L’última que s’ha endegat al meu poble respon a l’inversemblant lema de “Volem que ens recordin per Ripoll net i florit i no per una vila pixada i cagada”, que estaria al nivell d’alguns dels “tifos” que s’han vist al Camp Nou abans d’alguns partits importants. La bona voluntat de la iniciativa és indubtable, tot i que sempre hi haurà qui qüestioni que els 15.000 euros de dotació en els pressupostos participatius podrien haver-se invertit en alguna cosa diferent que quatre senyalitzacions, millores que la brigada d’obres ja podria fer igualment, i el repartiment de bosses per recollir cagarros i una ampolla per netejar les miccions. Però ja se sap allò de dos catalans, cinc opinions. Paral·lelament als problemes amb els propietaris canins, els veïns d’un dels indrets ripollesos més emblemàtics, el carrer Tallaferro, pateixen des de fa molts més anys l’incivisme en forma d’efluvis humans. Quan érem petits l’anomenàvem el “carrer dels pixats i els cagats”, una expressió que ara he reviscut amb l’eslògan de la campanya. Aquest incivisme, que ha obligat a precintar-lo amb portes de fusta tancades amb clau durant algunes festes majors, no ha tingut tampoc solució. Però com que el gènere humà està per sobre del bé i el mal, no m’imagino que ningú porti ampolles als pares dels interfectes per netejar-los l’orina. O que es facin campanyes per evitar que un carrer del barri vell sigui el més degradat en insalubritat, i calguin botes d’aigua per passar-hi els matins de dissabte, diumenge, dilluns i altres dies de la setmana. I sempre acabo pensant que en els barris benestants no deuen pas tenir aquest problema.

La població de gossos s’ha incrementat als nuclis urbans. I això genera problemes de salubritat, en cap cas per culpa dels animals sinó d’alguns amos que incompleixen els requisits mínims a l’hora de passejar-los

Solituds, deposicions i humanitat