La Rebel

Celebrem que hi hagi poca foscor i molta llum perquè és en la llum que vivim i creixem / Imatge: Based Astrologi Quan se celebra una festa al calendari actual m’agrada revisitar-ne els orígens i veure com la religió ha convertit en seva una festa pagana. S’ha de reconèixer que en saben, els catòlics, de fer-se seves festes que existien molt abans i que, si ens descuidem una mica, arriben a orígens gairebé prehistòrics de celebració de la natura, de la vida més primitiva. L’actual revetlla de Sant Joan és d’aquestes. La nit més curta a l’hemisferi nord, el foc purificador, l’aigua sanadora, el culte a Apolo (potser), a Minerva, a, molt abans, la simple llum del sol. La mística acompanya aquesta nit perquè s’ho mereix, entenc. La nit més curta. Si a la nit [llegiu el meu penúltim article, si voleu] passen totes les coses terribles, quina sort que sigui un espai de temps al més curt possible. Si de dia, sota el sol, es crea vida, maduren les collites i els aliments i no fa fred, quina alegria que duri més que mai. A vegades les idees més simples són les més bones. Celebrem que hi hagi poca foscor i molta llum perquè és en la llum que vivim i creixem. És en la llum que som. Totes les altres fantasies d’aquesta nit curta parlen de màgia. De sirenes que surten del mar, de fades i follets i dones d’aigua que trepitgen terra i es tornen visibles, de rituals de bona sort i purificació, de poder deixar tot allò dolent cremant, a foc viu, a la foguera. Us imagineu que funcionessin de debò totes aquestes coses? Que llançant tot allò dolent al foc ens ho poguéssim treure de sobre de veritat? Au, adeu, bon vent i barca nova i a partir d’ara tot serà diferent? Entengueu-me: soc una persona a qui li agrada molt creure que la màgia és en les petites coses i existeix, certament. I la vida ens en dona proves constantment, ben cert. Però també és cert –no us enganyo– que fa anys que cremo les mateixes coses a la foguera simbòlica de Sant Joan i aquí continuen, pesades, mossegant. I anys que demano el mateix i, mira, no ho sé, anar-hi anant. La màgia del solstici hauria de funcionar de debò. Poder fer un reset a gairebé mig any perquè a aquestes alçades ja sabem què va bé i què no hi va i podem dir: “Ei, adeu-siau!” o “continuem, que això està bé!”. Ens serviria per fer un balanç de veritat, no només així, per anar tirant i menjar coca i beure cava, brindant. Jo, que soc de les que li agrada tenir-ho tot en pau i faig balanços cada cinc minuts si fa no fa, tinc claríssim què vull tenir i què podria, ara mateix, deixar. I suposo que saber-ho i confiar-ho al foc és de babaus. Perquè si ho saps, has d’agafar les regnes de tot i posar-ho en pràctica i canviar les coses per tu mateix no per la màgia de la nit més curta de l’any. Confiem en la màgia i els rituals perquè no ens sentim capaços de fer les coses per nosaltres mateixos o ens falta empenta per cremar, no al foc, sinó a les nostres vides, allò que no volem? Aquí, potser, ens hauríem d’encomanar a sant Joan Baptista i a altres sants perquè ens ajudin a tirar endavant el que volem, o demanar-los un miracle. No són els miracles una altra manera de màgia? No hi creiem també pensant que així solucionarem els nostres problemes? Potser les festes religioses no difereixen tant de les paganes, en realitat.Espero, sigui com sigui, que n’hagueu tret profit, del solstici. Foc a tot.

La Rebel

Solstici