La Naia era el cadell més bonic de la cadellada. Me’n vaig adonar el tretzè dia, quan els gossets obren els ulls. M’aguaitava amb una mirada... De seguida ho vaig pressentir, la gossa m’havia escollit a mi

Ho recordo com si fos ara; me’l presentaren en una taverna. Un bon becader –em van dir–, dotat d’una saviesa innata, flegmàtic, tranquil... com ell no n’hi ha gaires. Era de mitjana edat, ni alt ni baix, pocs cabells i ulls blaus, vestia amb finesa caçadora i pantalons de vellut. Els gots lluïen sobre el marbre nu, i tot fent la cervesa parlàrem de caceres, d’obagues i de becades. Em digué que per a ell, la caça equivalia a felicitat i que acceptava la moral esportiva en la més gran solitud. L’home coneixia pam a pam tots els boscos de les Llosses, se sabia tots els racons i tots els noms de les cases de pagès: a coll de Vena s’hi ha d’anar a primers de novembre, a Subirana i a Vilardell, a mitjans de desembre... I, és clar, vam parlar de gossos. Em va explicar que, sense cap mena de dubte, va ser la Naia la millor gossa que havia tingut. Em va dir que era un Vizsla, un brac hongarès de pèl llis, color crema; una meravella, una gossa fantàstica, de molt bona estampa. Va fer un glop llarg, com per agafar força, s’eixugà els llavis amb la punta dels dits i va iniciar el relat: “La vaig haver de comprar, tot i que havia nascut a casa. Era filla de la Telka, el meu primer Vizsla, i d’un bon mascle francès. Jo mateix li vaig triar el nom. En aquell temps, seguint el consell de les societats canines, batejava els gossos amb noms començats per una mateixa lletra. Aquell era l’any de la n: Nura, Nosca, Naia... La Naia era el cadell més bonic de la cadellada. Me’n vaig adonar el tretzè dia, quan els gossets obren els ulls. M’aguaitava amb una mirada... De seguida ho vaig pressentir, la gossa m’havia escollit a mi. La vaig vendre a contracor quan tenia dos mesos. Un conegut va venir a veure la cadellada i em va dir: “Ja he triat, vull aquella”. Era la Naia, la meva preferida. No me la podia treure del cap. Tant que quan la gossa va complir dos anys va tornar a casa. El que me l’havia comprat va endevinar-me el caprici i en va triplicar el preu; cinquanta mil pessetes! Mai no me’n vaig penedir. Ens enteníem a la perfecció. Era un gossa valenta, àgil com una daina, caçava sense parar durant tot el dia. Sí, Naia, vivim la mateixa passió per la cacera, som dues passions, li deia jo; i ella em responia amb els seus ulls perdiguers, els badius del nas oberts, la inclinació del morro i el vaivé de la cua. Passaren els anys... Me’n vaig adonar un matí de tardor, un d’aquells dies en què el caçador, conscient que les becades encara no són aquí, surt per sortir, l’escopeta a l’espatlla i el sarró a la cintura, per si es topa amb algun bolet. En realitat és el bosc qui el crida. Diuen que les becades emprenen el llarg viatge quan la llum del dia s’escurça. A mi em passa el mateix: quan el dia es fa curt, quan les fulles del roures es tornen daurades, sento la necessitat d’endinsar-me en les obagues”. L’home va mirar-me fixament, com si em demanés el parer. Va fer un altre glop, va restar un moment en silenci i digué: “No t’explico cap conte. Recordo... recordo el que li deia a la meva gossa a llavis muts: sí, va ser un d’aquests dies quan vaig notar que tu ja no eres la mateixa. No calia enganyar-se, et faltaven les forces, t’havies fet vella. Ja no era necessari afinar l’orella per sentir el teu picarol al cim de l’obaga, ja no feia falta buscar-te amb delit per boixos i bardisses... per trobar-te tensa, el cap alt i la cua dreta, mostrant la peça. No, tu ja no podies i em seguies el trepig. Un dia calgué treure’t el picarol, ja no servia... Més tard, amb molta pena, vaig haver de deixar-te a casa. De matinada, els dies de cacera, prou que treies el cap del cau esperant la meva ordre, però et quedaves, obedient, trista, resignada. Amb quina recança et deixava amb els teus somnis! Sí, somiaves que caçaves amb passió per amples obagues i m’omplies el sarró de grosses becades. A la tornada, em venies a esperar, i movent la cua ensumaves el baix del meus pantalons com per recordar l’enyorada flaire del bosc. Vaig trobar-te morta un dia al matí, dolçament ajaçada al cau, com si dormissis. Quan camino pel boscam on tantes vegades havíem caçat junts encara sembla que et sento, deu ser el ressò del teu picarol que punteja alegrement pel país de les caceres eternes...”. El caçador va callar, va escurar el got i s’acomiadà. Anava a pagar el beure quan vaig sentir el cop de porta: “Som dues passions, som dues passions...”, ell ja no hi era i jo encara el sentia.