De la mateixa manera que per fi estem prenent consciència de la importància que té conèixer d’on venen els aliments que mengem, qui els produeix i en quines condicions, n’hauríem de tenir per saber qui hi ha darrere de la peça de roba que comprem i quines conseqüències té la nostra elecció

Tenim la moda a la punta de la llengua. Allò que està de moda ens treu la son. Si no ho està, té molts números de quedar relegat. Assimilem la moda al prestigi social i com que ens desvivim per triomfar, construïm escales de valors amb l’èxit com a objectiu prioritari. Avui els volia doncs parlar de la moda. M’hi ha empès la lectura de dos llibres de Marta D. Riezu, que els recomano de llegir. Periodista i escriptora nascuda a Terrassa, s’ha dedicat a cobrir durant anys el mercat de la moda, la qual cosa li ha donat un coneixement exhaustiu del sector. En el primer, La moda justa (Nuevos Cuadernos Anagrama), l’autora denuncia amb dades a la mà el suculent negoci que obté la gran i poderosa indústria del vestir amb la manera com els consumidors ens comportem a l’hora de triar les peces que comprem, a la vegada que convida a fer-ho de forma ètica mostrant el ventall de possibilitats que hi ha. D’entrada, dibuixa nítidament les línies que separen l’elegància en el vestir de la frivolitat de la moda, convidant-nos, també en això, a un exercici que bon nombre d’economistes i sociòlegs fa temps que prediquen, el de la necessària desacceleració de la voracitat consumista per aprendre a gaudir més tenint menys de tot, a comprar menys i elegir millor. En el cas de la roba, tenint a l’armari “la quantitat justa, la precisa, l’essencial”. De la mateixa manera que per fi estem prenent consciència de la importància que té conèixer d’on venen els aliments que mengem, qui els produeix i en quines condicions, n’hauríem de tenir per saber qui hi ha darrere de la peça de roba que comprem i quines conseqüències té la nostra elecció. Seguint amb el paral·lelisme entre aliments i vestits, si els mateixos principis ètics que apliquem al menjar els atribuïm al vestir, hauríem d’acceptar la idea que tant sostenible ha de ser l’alimentació com la moda. I de la mateixa manera que si deixem la nostra alimentació en mans dels industrials del menjar ja sabem com menjarem, passarà el mateix si ens posem en mans de les grans marques si ho fem amb el vestir. Uns i altres faran servir en la seva publicitat etiquetes (ecològic, local, artesà, reciclat..) que ens reconforten i ens lliuren del pecat, en una operació de màrqueting minuciosament –i maliciosament– estudiada coneguda com a greenwashing, que té com a únic objectiu el de blanquejar la seva imatge. En aquest sentit, tot i l’avantatge històric de l’alimentació respecte a la moda del vestir, l’autora ens fa veure amb bon criteri com una indústria i l’altra tiben de la terra per extreure’n ingredients de qualitat. Les decisions que prenem, per tant, a l’hora de vestir-nos, com a l’hora d’alimentar-nos tenen conseqüències; i si, com afirma Carlo Petrini, fundador de Slow Food, menjar és un acte polític, també podríem considerar que és rellevant la tria dels vestits que ens posem. La diferència entre l’un i l’altre rau en el benefici que n’obtenim. Quan escollim unes carxofes o un formatge produïts de forma neta, més enllà de contribuir a un sistema alimentari més just, percebem que ens procuren salut i plaer, mentre que quan el que triem és un jersei o una jaqueta el plaer radica en l’ètica del propi acte i en el plaer que ens procura una peça de roba ben feta. Com molt bé ho argumenta Marta D. Riezu, la recerca d’una moda justa convida a una nova perspectiva. “Seleccionar i no pas acumular, desaccelerar en comptes d’incrementar”, vivint-ho més com un alliberament que com una renúncia, i sentencia que “sentir-se satisfet amb la pròpia vida no és bo per al negoci” de la moda. Es tracta, en definitiva, tant se val si omplim el cistell de carxofes com de jerseis, d’entendre la compra com un acte de compromís. Si no ho fem així, continuarem llençant aliments bons a les escombraries i abocant roba sense estrenar als contenidors. Les xifres són, en aquest sentit, aclaparadores. El 20% (88 tones) d’aliments produïts a la Unió Europea es malbaraten cada any i la producció d’aliments és responsable del 10% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle al món. En el camp de la moda, la indústria és responsable del 20% de la pol·lució dels oceans i del 10% de les emissions de carboni. D’altra banda, més del 90% dels treballadors (la majoria dones) que confeccionen roba al món guanya un salari insuficient per viure; només fem servir un 20% de la roba del nostre armari; els europeus comprem uns 40 articles l’any que només ens posarem unes 10 vegades abans de desfer-nos-en. Sense comptar tota la roba nova confeccionada en va que acabarà incinerada o s’esfumarà sense deixar rastre. El llibre acaba amb un clam d’esperança, relatant un seguit de marques i citant diverses dones que lideren el camí cap a una moda més justa, i concloent que hem de fer l’esforç del decreixement abans que la realitat ens l’imposi. Com en tantes coses a la vida, allò important és el camí i els companys de viatge que triem. Per cert, he començat parlant-los de dos llibres de Marta D. Riezu. El segon es diu Agua y jabón (Anagrama), i és una petita meravella.

Som el que vestim