L'1 d'octubre ha passat en molts mitjans com si no hagués existit mai

Sort que en vam posar el nom a les places d’alguns dels nostres pobles per a la memòria d’un futur que llavors vèiem lluminós i ara, ben negre. Que n’hem perdut, de memòria, en quatre dies. És increïble. I trist. I patètic. I és que l’1 d’octubre ha passat en molts dels mitjans de comunicació com si no hagués existit mai. Com si allò que el país va viure aquesta setmana ha fet vuit anys hagués estat una minsa expressió popular. Com si no s’hagués mobilitzat un 20% de la població, que ja duia 10 anys mobilitzada de forma permanent reclamant la possibilitat de poder decidir quin futur polític desitja per al seu país. Com si centenars de ciutadans amb la complicitat del silenci de milers de veïns no haguessin amagat unes urnes per poder fer efectiva la votació il·lusionant dels milions de catalans que van anar a votar. Com si ningú hagués fet nit a les escoles i als centres cívics per custodiar unes seus electorals amenaçades. Com si ningú s’hagués organitzat per intentar detectar la policia secreta que, d’incògnit, voltava de nit a l’entorn dels col·legis. Com si no s’haguessin fet milers d’assemblees per organitzar aquell dia a tots els pobles de Catalunya. Com si el Ministeri d’Hisenda no hagués intervingut les finances catalanes. Com si el president Puigdemont no hagués burlat la policia dins un túnel per poder votar. Com si, prèviament, no s’haguessin concentrat milers de persones davant la seu del Departament d’Economia de la Generalitat, sotmesa a escorcoll policial. Com si aquell dia 1 no hi hagués hagut atacs informàtics continuats als webs del referèndum. Com si no hi hagués hagut 2.229 centres de votació. I com si milers i milers de ciutadans no haguessin defensat aquests centres. Com si no haguessin votat 2.286.217 ciutadans. Com si 2.044.038 no haguessin votat que sí. Com si 177.547 no haguessin votat que no. Com si 44.913 no haguessin votat en blanc i 19.710 dels vots no haguessin sigut nuls. Com si no haguessin vingut milers de piolins, els efectius policials espanyols. Com si no els haguessin allotjat en vaixells. Com si no els haguessin distribuït pel país. Com si, alguns d’ells, no haguessin cridat: “Dejadnos actuar”. Com si no ens haguessin apallissat, a grans i joves. Sense miraments. Com si no haguessin fet servir les porres, els gasos lacrimògens i les pilotes de goma. A Vilalba Sasserra, a Sant Julià de Ramis, a Sabadell, a Barcelona, a Aiguaviva, a Girona, a Lleida o a les Terres de l’Ebre. Com si els observadors internacionals no s’haguessin posat les mans al cap. Com si no hagués passat res quan, en realitat, va passar tot.

L'1 d'octubre ha passat en molts mitjans com si no hagués existit mai

Sort de les places