Pep Guardiola: "Perdre així fa mal, sí, però és la manera més collonuda de pedre"

Manchester City FC Gran cançó dels Oques Grasses. De l’últim disc, Fruit del deliri. Acabat de sortir del forn. Sort de vosaltres, Oques, que m’heu salvat una setmana negra. Futbolísticament negríssima. Per als culers i per al futbol. Però un disc hi ha posat llum. Un disc i aquesta cançó: “Sort de tu”. Que diu: “Vull sentir que en tinc prou de saber que dono tot i que queda temps per fer-ho millor. La sort que tinc de tu, la set que tinc de tot”. A París va sortir tot. I a Montjuïc, res. A Manchester, tampoc. L’emocionalitat va enfonsar el Barça. I l’èpica va salvar un Madrid vençut. Perquè qui escriu els guions del Madrid a la Champions està sonat. Però és molt bo. Sap que allà, l’únic imperatiu és vèncer. Jugar és guanyar. Guanyar, guanyar i guanyar. Encara que renunciïn a la pilota. Encara que tanquin els 11 jugadors tot el partit dins l’àrea. Encara que rebin 34 xuts a porteria. Encara que les rampes musculars els crivellin en plena allau ofensiva del Manchester City. Encara que arribin als penals. I dimecres, amb aquest imperatiu i quan semblava que els arguments ja estaven absolutament esgotats, el guionista cabró de les Champions blanques va tirar de l’èpica més desesperada. I se’n va sortir. I el guió més incomprensible, inexplicable i surrealista es va fer realitat. I això és insuportable. No per incomprensible, inexplicable i surrealista, sinó per esotèric. Perquè ho va merèixer el City, de llarg. Superior en tot. Immensament millor. I extraordinàriament més valent, atrevit i coherent. I, per això, el felicitem. Perquè malgrat perdre, és qui ens permet somiar que la bellesa d’aquest esport que juguen 11 contra 11 i sempre guanya el Madrid no és morta. Que malgrat tot, sobreviurà. Perquè el City és el futbol. El City i un paio que després d’humiliar el Madrid amb la pilota i malgrat quedar fora de la Champions és capaç de dir això: “Johan Cruyff em deia que la sort no existeix. I hi estic d’acord. Al final, no hem aconseguit fer gol, tot i haver-ho fet tot per fer-lo. I segurament, si juguéssim a un altre esport, per estadística o pel que sigui, hauríem guanyat, però el futbol té això que és meravellós. No podíem fer una altra cosa que jugar com hem jugat, crear el que hem creat i enfonsar-los a l’àrea. No ens demanàvem guanyar per 4 a 0, com l’any passat. Només ens demanàvem ser nosaltres mateixos. I ho hem fet. Perdre així fa mal, sí, però és la manera més collonuda de perdre”. Sort de tu, Pep. La sort que tenim de tu i la set que tenim que torneu ben aviat i estripeu per sempre els fulls d’un guió que, massa sovint, és fruit del deliri.

Pep Guardiola: "Perdre així fa mal, sí, però és la manera més collonuda de pedre"

‘Sort de tu’