Sortir de la història per entrar a la vida
Feia ja algunes setmanes que havia tornat a casa dels seus pares quan Neus Català va necessitar recuperar el que havia sigut la seva essència durant els darrers anys. Va treure la vella roba de deportada de l’armari, se la va posar i se’n va anar descalça a casa del retratista del poble. El cap, tapat amb un mocador de quadres vichy lligat amb un nus al coll. Rostre seriós, llavis segellats i mirada absent. Braços caiguts, sense esma, a cada banda del cos. Una bata i, per sobre, una jaqueta que li anava gran. Tot de ratlles, que ens imaginarem que són blaves i grises. Un blau i un gris molt bruts. Al pit, el número: 50446. Mentre esperava el flaix de la càmera la Neus pensava en totes les dones i nens que havia conegut i també vist morir a Ravensbrück i Holleschein, i pensava també que en aquell moment començava una missió que l’acompanyaria al llarg de la resta de la seva vida.
“La gent es pensa que els records es tornen borrosos, que desapareixen amb el temps, el temps al qual res no resisteix. Aquesta és la diferència: per a mi, per a nosaltres, el temps no passa. No difumina res. No estic viva. Vaig morir a Auschwitz i ningú ho veu.” Ho diu la Mado, una de les protagonistes del llibre La mesura dels nostres dies, de Charlotte Delbo, publicat per Club Editor. Vaig llegir Delbo fa anys i em va trasbalsar tant que a vegades encara hi torno. Aquesta escriptora francesa, pràcticament desconeguda aquí, va arribar a Auschwitz detinguda per formar part de la Resistència. Vint anys després de sortir-ne alliberada va visitar les seves companyes supervivents per preguntar-los com era la seva vida i en va escriure un llibre que és tant impactant com necessari. De literatura sobre els horrors als camps de concentració n’hi ha força, però el que fa especial La mesura dels nostres dies és que se centra en el després. Com es torna de l’infern, si és que això és possible?
Mentre eren presoneres als camps només pensaven en ser lliures i tornar a casa. Res més. Ningú gosava pensar en més enllà, perquè tornar ja era demanar l’impossible. La Mado, la Gilberte, la Loulou, la Marie-Louise, la mateixa Charlotte van estavellar-se contra un món que s’havia convertit en desconegut per a elles. “I soc aquí davant la vida com davant d’un vestit que ja no et va bé.” Sense la possibilitat d’oblidar res del que havien patit. Soles, reconfortades només pels pensaments que a estones les traslladaven altre cop al costat de les seves companyes, vives o mortes. Algunes sentint-se culpables només pel fet d’haver sobreviscut; d’altres, decepcionades de veure que, malgrat el patiment, tot continuava igual i “ens amenacen guerres encara pitjors”. Buscant en els rostres de la gent amb qui es creuaven pel carrer o es relacionaven si les haurien ajudat o no al camp: “Davant de qualsevol que se’m posi al davant em pregunto: M’hauria ajudat a caminar, aquest? M’hauria donat una mica de la seva aigua aquest altre?”. O, com la Neus Català, amb la necessitat de lliurar una llarga batalla per a la memòria “de les dones a qui, sota un cel de plom, van convertir en cendres”. Elles no oblidaven, però la resta del món possiblement sí.
Hem de llegir Delbo, hem de llegir Primo Levi a Si això és un home, hem de llegir Català a Un cel de plom, el llibre que explica la seva vida, novel·lada per Carme Martí, i que ara ha arribat també als cinemes. Hem de ser conscients de la desgràcia inhumana que van haver de patir tots ells i que si, com diuen alguns, la història és cíclica es podria acabar repetint. Que, al cap i a la fi, el seu dolor no sigui realment en va.
“La història s’ha acabat / sigueu felices com tothom / la historia és un moment / ara és la vida. ¿I per què volíeu tornar, doncs?
Sortir de la història / per entrar en la vida / intenteu-ho vosaltres també i ja veureu.”