Necessitem trobar-nos en aquest lloc que compartim amb altra gent, respirar el mateix aire lliure, llegir el mateix llibre, assegurar-nos que no estem sols

Les cues que es poden arribar a fer a Barcelona per Sant Jordi és cosa digna de veure. No crec que pugui copsar-se’n l’abast, per escrit. Ho dius però, si no ho has vist, si no hi has caminat-caminat-caminat al costat, no te’n fas a la idea. Illes senceres de l’Eixample amb gent palplantada en una fila que es perd de nou entre més gent. En algun moment dues línies es creuaran i, si hi quedes al mig, és impossible sortir-ne. Em recorda l’època de les cues a la FNAC per comprar entrades per als concerts d’U2. Hi perdies el dia però almenys allà aconseguies alguna cosa de profit. Una signatura? Costa d’entendre. Els ho pregunto a unes noies que acaben de fer tres hores de cua per una autora supervendes: “Què us ha dit?”. “En realitat res”, em diuen, sense ni un deix de ràbia però tampoc d’alegria. Ni tan sols han intercanviat el nom perquè, per estalviar feina a l’escriptora, un ajudant l’hi anota en un pòstit. Així que les noies senzillament han passat juntes el matí. Potser només volien veure si l’autora és com creuen que és per les xarxes. Abans d’internet la imatge que tenies d’un escriptor sortia de la foto de la solapa i la teva imaginació, com a màxim d’entrevistes als diaris, i en canvi avui per a les joves –que són les que feien les cues més llargues– l’autora és un personatge més proper i terrenal que fa vídeos a Instagram. La firma serveix per desvirtualitzar-la. En el millor dels casos, per tenir-hi quinze segons de conversa. Què hauria passat si aquestes autores supersignadores haguessin tingut una covid asimptomàtica? La possibilitat d’un nou brot pandèmic, que es batejaria Jordi com si fos un temporal caribeny, encara és present. O com a mínim, hi és en un pensament fugaç quan veiem algú amb mascareta i no respirem al seu costat. I malgrat això vam sortir sense mascaretes, ens vam enxubar en una llibreria, vam inhalar l’aire pestilent del qui et fuma al davant, vam omplir els restaurants. I aquest cap de setmana de pont hi tornarem: som-hi al camí de ronda de Calella. “La vida despreocupada acaba ressorgint sempre com un tronc a l’aigua”, escrivia a finals del 2020 Raül Garrigasait en l’assaig breu Aire lliure (CCCB). Ell es fixava en la vida que es manifesta de manera espontània, quan gairebé ni la percebem, perquè s’assembla al que ens és natural. A vegades és per això que fem les coses: perquè podem fer-les perquè sí, sense restriccions, perquè necessitem trobar-nos en aquest lloc que compartim amb altra gent, respirar el mateix aire lliure, llegir el mateix llibre, assegurar-nos que no estem sols. Al capdavall, potser les signatures només eren l’excusa.

Necessitem trobar-nos en aquest lloc que compartim amb altra gent, respirar el mateix aire lliure, llegir el mateix llibre, assegurar-nos que no estem sols

Sortir i respirar