S'ha estirat tant la manta cap a la dreta que han quedat a l'aire valors que eren consensos socials bàsics

La neu té un efecte tan narcòtic com el foc. La vida es desaccelera amb el planejar lent de les volves. El mantell blanc esborra els relleus i sembla que ho neteja tot. La bellesa dels paisatges naturals inabastables és insuperable. La neu també és una metàfora, perquè sota la catifa blanca la lletjor del món continua existint. Aquests dies al ralentí, de pluja bíblica, conviden a passar revista sobre com vivim i per què. Aquest any surten més preguntes que propòsits. Analistes polítics i sobretaules familiars coincideixen: el desànim s’ha escampat a totes les esferes. No és simplement la ressaca del Procés; només cal veure la irresoluble crisi política francesa o la falta de lideratge europeu davant la guerra. L’avenç de l’extrema dreta és el símptoma més evident del malestar, i les conseqüències que comportarà seran tangibles i funestes per a la democràcia; ho hem vist amb Trump. La malaltia que ens ataca és la por: la por de viure pitjor del que ens pensàvem, la por de quedar encallats, descavalcats, la por als altres. Curiosament, la culpa sempre recau en els més vulnerables quan no tan sols no s’ha aturat el creixement de l’economia sinó que els guanys dels superrics només fan que créixer cada cop més ràpid. El món s’encamina cap a una “emergència per desigualtat”, segons un estudi encarregat pel G-20, però la gent que veu que la seva vida s’estanca mira cap avall en comptes de mirar cap amunt, a l’1% del cim de la piràmide. Ens han fet creure que aquesta distància és un pacte just i inamovible. Certament, cal més i millor política en benefici de més persones. Aquest any s’ha estirat tant la manta cap a la dreta que han quedat en l’aire valors que eren consensos socials bàsics. Ara en diuen wokisme. Per exemple, que ens importa i no volem que hi hagi gent malvivint a la intempèrie. Que l’habitatge no es faci servir per especular. Que hi hagi vacunes per a tothom: sí a la cooperació internacional. Que continuï la recerca científica independent. No als dictadors, sí als refugiats. En fi, pilars bàsics de les democràcies. Ara d’això se’n fa mofa mentre el dolentisme es contagia arran i arreu. Quina època, la que considera que el diàleg, la solidaritat i la tolerància, la humanitat!, són actituds de figaflors i perdedors. I malgrat tot, encara hi som a temps. Judit Carrera, la directora del CCCB, em deia: “La mirada apocalíptica és una irresponsabilitat. La resistència política passa per no comprar que no hi ha futur, que no hi ha res a fer. Els finals no estan escrits”. Ens queda la cultura i el pensament il·lustrat per imaginar-los i, esperem, la democràcia per construir-los.

S'ha estirat tant la manta cap a la dreta que han quedat a l'aire valors que eren consensos socials bàsics

Sota la catifa