El 1986 els Sopa de Cabra engegaven i jo era adolescent. Eren els nostres Stones, els nostres The Who

Jo era dels Sopa i Els Pets. I en soc. Sau em feia bola. Per tou. I tot i que amb els anys els reconec molt bones cançons, jo era d’Els Pets i Sopa de Cabra. I els que vaig veure més cops en directe eren els Sopa, com els dèiem. La seva música era la nostra música. La de la colla. Als nostres lloros sonava de tot, però principalment Led Zeppelin i els Sopa. Era el nostre grup. I, escrivint grup, recordo un fragment d’A les dues seran les tres, el genial llibre de contes de Sergi Pàmies, que en una de les històries parla de quan dels grups de música se’n deien grups perquè encara no s’anomenaven bandes i ja no eren conjunts. Sopa de Cabra va néixer llavors, quan dels grups en dèiem grups. I encara hi és. Viu. Amb Ànima. I així es diu el seu nou disc, que surt aquest divendres. 1986. Sopa engegava i jo encetava l’adolescència. Ells volien convertir-se en un gran grup i jo el que volia era poder anar-los a veure a les festes majors. La seva aura era una força descomunal a l’escenari. I de sota, a peu de pista, la foto era aquesta: tots peluts menys un de petit i fibrat que s’asseia darrere els bombos i els platerets. Dels peluts: un de llargarut i llengua fina, un de rínxols elegants i talentós a una guitarra, un altre de desbocat amb una altra guitarra i un baixista discret amb armilla i ulleretes. Eren els nostres Stones. Els nostres Led Zeppelin. Els nostres The Who. Els Sopa eren tots ells, però sent nostres. Que si “el sexo que me hace feliz”, que si “nascut entre Blanes i Cadaqués” o “ets el boig de la ciutat” i “ha arribat una altra nit al carrer dels torrats”. Que si “mai trobaràs el teu príncep blau”, que si “la nit m’envolta, les llums se’m tornen fosques” i “el temps em va lligar corrents”. Que hi ha “camins que ara s’esvaeixen” i “la meva història sembla la d’un altre home”. Però “tot queda igual” i “sota una estrella hi haurà algú sempre”. I “si et va bé, tu i jo sense enganys” perquè “la vida és fora, la lluna és buida i nova” i “no hi ha flors, només ombres”. BUSCANT UN SOMNI I és que “la vida amb els ulls tancats, la pots perdre en un forat”, “buscant un somni, fugint del dolor” però “aguantarem el fred i esperarem fins que el bon temps tornarà”. Com saben bé ells, que ho han viscut. Però també saben que “no hi ha dreceres” i que “gira el cercle constant” perquè és “el cicle que l’amor va renovant”. Com el meu pels Sopa. Per tot allò que van fer i per això que acaben de parir: aquest gran disc que és Ànima, gràcies al qual puc tornar a escoltar-los i puc també tornar enrere per recordar a través de quatre acords els millors anys de les nostres vides.

El 1986 els Sopa de Cabra engegaven i jo era adolescent. Eren els nostres Stones, els nostres The Who

Sota una estrella