El poder real és l'administració, formada tant per persones com pel munt de lleis i reglaments que els donen per exigir, sancionar i expropiar si cal

La història i també les pel·lícules de romans en donen fe. Els estendards i les àguiles dels legionaris que aleshores conquerien el món conegut mostraven quatre sigles, SPQR. acrònim de “Senatus Populus Que Romanos”. El senat i el poble de Roma. També constaven a les monedes de la república i els monuments. Palesaven que qui manava en la república era un senat on s’elegien els cònsols i altres càrrecs, entre ells qui comandaria les invencibles legions. Clar que aquest senat es basava en poques famílies i la resta eren majoritàriament esclaus, però aquesta forma de govern, una incipient democràcia, va durar fins que personatges rellevants van proclamar-se emperadors. Autòcrates sorgits de la democràcia, tendències actuals a Rússia i malauradament el camí dels EUA. Cèsar va ser el primer senador autòcrata, però sense atrevir-se a tant, de fet el van pelar. El seu parent August va començar la saga fins a la caiguda de l’imperi 400 anys després. Avui dia, l’acrònim torna a estar de moda a Itàlia. Fins i tot l’equip de la Roma llueix SPQR a les seves camisetes dels colors dels estendards, malgrat que d’altres ho tradueixen per “Sono Porci Questos Romani”. Aquestes SPQR es podrien fer servir modernament, amb un saltiró entre elles, com a SQPR (salvant els possibles drets del copyright), ja sigui en adhesius, camisetes o al final dels mails o signatures digitals pels qui s’haurien de dirigir a l’administració. L’acrònim modern es podria traduir per “Som Qui Proporciona Recursos”. Més que tot perquè sempre i a tothora els interlocutors parapetats darrere el taulell o l’ordinador, i amb totes les lleis i reglaments com a armes al seu favor, tinguessin ben present a qui han d’honorar i servir, i no entrebancar i humiliar, malgrat que es presentés davant d’ells desarmat i pidolant. Qui podria lluir aquestes modernes SQPR? Doncs tots els que realment produeixen els objectes de consum, siguin aliments, béns o maquinària, tant per a consum interior com les exportacions que ens permeten adquirir el que no tenim. Podrien ser tant els empresaris com els seus treballadors. Tots els autònoms. Certament deixaríem fora d’ús, malgrat el seu mèrit, les tres M dels Mossos, amb bombers, funcionaris de presons, etc.; els Mestres, amb els seus suports administratius, i els Metges, amb infermeres, auxiliars i administratius. També els pensionistes i rendistes, malgrat que aquests de vegades també s’han de dirigir a tramitar documentacions administratives i més ara si aquests rendistes han comès el crim de ser propietaris d’uns pocs pisos en lloguer, que els ajuden a arribar a fi de mes. Però qui amb major raó hauria de lluir el SQPR serien els empresaris que s’han de dirigir a l’administració, sigui per una llicència d’obres, ambiental, una inspecció de treball, d’hisenda o del que els arribi, perquè a l’altre costat alguns dels interlocutors, normalment poc atrafegats i amb la vida assegurada fins a la jubilació, s’adonessin de qui realment aguanta tot el tinglado. Aquesta administració, composta entenguis tant per les persones com pels munts de lleis i reglaments que els donen poder per exigir, sancionar, expropiar si cal, i que els proporcionen cobertura legal (cobertura que va variant i es rectifica sempre a favor d’ells quan hi ha alguna escletxa legal per on se’ls escapa algú), és el poder real. Agrupada com si fora un ens individual, la podríem equiparar a l’emperador August, i durarà segles fins que també caurà com ho va fer l’imperi romà i tots els imperis. Contra aquest immens poder s’hi han estavellat tots els intents de reforma, reducció i canvis de rols fins ara. Recordem el bussines friendly del president Mas, també els esforços de les altres administracions catalanes (ajuntaments, diputacions), fins arribar als bons propòsits de l’actual govern. També fan i faran esforços reformistes, però tampoc se’n sortiran. Certament la gran majoria dels quadres administratius són bona gent i eficients, malgrat que malauradament els trobem en major proporció en els quadres més baixos, els de menys responsabilitat, però només que hi hagi una poma podrida en un gran cistell fa molt de mal, corrompent les actituds de les pomes bones. Aquest dies que comprovem les febleses morals, intel·lectuals i fins i tot cognitives d’alguns dels qui ens manen i en càrrecs dels més importants, sobretot a Madrid, hem de capir que ells (molts alts polítics són funcionaris de carrera, pocs empresaris hi han) es donen suport i estan influenciats pels que a sota o al costat d’ells i de forma permanent romanen i romandran dins aquesta maquinària de poder i de lleis que se’n diu el deep state, l’estat profund, que són els que els confeccionen lleis i reglaments i que donen suport legal i toleren actituds dels administradors, que ens portaran indefectiblement a aquesta caiguda de l’imperi dels buròcrates com ho va fer el romà, i ara comença el dels EUA, quan les forces dels SQPR s’esgotin, quan cada dia les files dels administratius s’engrandeixin, mentre minven les dels productors dels insums bàsics per viure. Perquè no es viu de papers ni de signatures digitals ni de cites prèvies, ans dels aliments o els objectes que es produeixen i produiran, si els hi deixen.